LA DEMOCRÀCIA DE LA COMUNA

Estic molt admirat de la tossuderia dels meus conciutadans per tal de fer entrar el clau per la cabota, i que, un cop clavat, serveixi per penjar la mateixa fotografia presidencial que lluïa als edificis públics abans de la Gran Tardor. No dubto de les qualitats personals del candidat, però em pregunto si no hi ha ningú més. Atès que les coses ja són prou difícils (dificultat que en el seu moment no es va saber valorar, o es va amagar a un poble il·lusionat), intentar fer-ho encara més recaragolat només pot dificultar, fins a límits insospitats, la legítima reivindicació dels catalans per ser amos del seu destí. S’ha pensat que enaltint algú per sobre dels altres, fins i tot de partits ben nostrats, es minimitza molt la capacitat d’aquests per gestionar una situació que era, és i serà molt complicada?

Fa molt temps ja en vaig fer un article, avui malauradament encara vigent. No vull menystenir ningú, sinó posar en relleu el mal que fan la supèrbia, la prepotència i l’arrogància d’alguns dels nostres polítics, que es veu encara més potenciada per la servitud i llagoteria de molts d’altres. Algú mitificat pels altres, com es va fer en el seu moment amb J

 

ordi Pujol, i ara amb Carles Puigdemont, acaba per creure-s’ho. Es diu a si mateix: Caram! Si tothom bada amb mi, per alguna cosa serà!

Afortunadament hi ha una tècnica que no per simple és menys eficaç. En efecte: quan algú ens fa por, ens encongeix, ens domina la ment, imaginem-lo assegut a la tassa de vàter. Simplement això, amb els seus esforços, la seva positura humiliada, la roba als turmells. Mireu-vos-el (mentalment), i veureu com a poc a poc es va esvaint la nostra induïda petitesa. Sigui el Papa, el President o el cap de personal de l’empresa. Home i dona, nens, adults i vells, tots, tots som iguals.

No parlo doncs, ni de la Comuna de París, ni de les comunes soviètiques, ni tan sols dels Comuns actuals. Parlo de la necessitat de trobar punts on ningú prevalgui sobre l’altre, i actuar en conseqüència. Perquè part dels fums dels polítics provenen de l’actitud de la mateixa ciutadania, que es retrata volent selfies amb ells, els aplaudeix, demana favors, suplica subvencions com si els diners fossin d’ells i no nostres. Trobaríem en aquestes actituds la base i la força del clientelisme que tant de mal fa a la nostra democràcia.

Així doncs, un primer pas per una major participació ciutadana, per una renovació verament democràtica de la convivència, fins i tot per evitar errors d’estratègia política irreparables, seria imaginar-los a tots –demanar-ne una fotografia seria massa – en la posició indicada al començament. Atès el desenvolupament tecnològic de la nostra política, no cal agafar l’avió, ni enfilar-se a cap porta d’excusat, ni tan sols recórrer a un holograma. Tanquem els ulls i evoquem la imatge. Aleshores veurem com són gent com qualsevol altra. La majoria podríem dir fins i tot que són bona gent, però només això: gent. Ni salvadors, ni mags, ni demiürgs: gent. I el que fan ells ho pot fer qualsevol altre, començant per la tasca que ha motivat aquest article. Al cap i a la fi, les comunes de Brussel·les no són tan diferents de les d’aquí.

Antoni Cisteró                                                      (Versión en castellano)

1 Comment
  • ACistero
    Posted at 15:38h, 23 enero

    Bon article, sí senyor