IDENTITAT

Comparteixo amb els lectors un article que pot fer pensar (i fins i tot satisfer, que mai se sap), els indepes, els no-indepes i els agnòstic, que també n’hi ha.

 

Bernat feia tràmits per inscriure’s a Israel.

-On ha nascut?

– A Barcelona

-Aleshores, poso nacionalitat espanyola –va dir el funcionari somrient.

-Però jo no sóc espanyol! Sóc català, i refuso ser inscrit com espanyol; he lluitat per això amb el meu pare des del 1930.

El duaner es gratà el cap. No tenia grans coneixements d’història però respectava les persones.

-Aleshores, escriuré “Nacionalitat catalana”.

La resposta va plaure en Bernat.

-Perfecte.

Fou així que Israel va ser el primer estat al món a reconèixer oficialment la nacionalitat catalana.

-I ara, quina és la vostra religió, senyor? –retornà l’empleat.

-Sóc ateu.

-Perdoni, però no puc escriure això. L’Estat d’Israel no ha previst aquesta definició. Quina és la religió de la seva mare?

-Quan la vaig veure per darrera vegada, era catòlica.

-Aleshores escriuré “Religió cristiana” -indicà l’home, alleugit.

Bernat, de caràcter plàcid, començava a mostrar senyals d’inquietud.

-Jo no vull pas un carnet on s’esmenti que sóc cristià! No només això va contra les meves conviccions, sinó que afecta també la memòria del meu pare, que era anarquista i com a tal ha cremat esglésies durant la guerra civil.

El funcionari, després de dubtar una bona estona, va acabar per trobar una solució.

Bernat sortí del despatx portant entre les seves mans un carnet de color blau, on es podia llegir, amb lletres negres, l’esment a la seva nacionalitat i la seva religió: catalana.

 

Shlomo Sand. Comment le peuple juif fut inventé. Ed. Champs-Essais. Arthème Fayard. Paris, 2010.  Citat a Les Cahiers du CTDEE. Toulouse, juliol 2018. Pàg. 23

No Comments

Sorry, the comment form is closed at this time.