LA PARAULA QUE FALTA

Hi ha dos esdeveniments, el procés i el Brexit, dels que possiblement ja s’ha dit gairebé tot, fins i tot potser se’n parla massa. Però pensant-ho bé, hi ha una paraula que potser no surt gairebé mai i que, al meu entendre, serviria de desllorigador. I aquesta paraula és: irreversible.
En efecte, un i altre tenen diversos factors en comú, tractats fins a l’avorriment, a vegades la nàusea: orgull de pertànyer a una comunitat, menyspreu dels no adscrits a ella, promeses inflades amb poc rigor i menys base, o sorgides de mentides fetes a consciència, i un atzucac en la política parlamentària que deixa perplexa la ciutadania. A Anglaterra els marrameus han començat quan s’ha percebut que anava de debò, que la sortida seria un fet en pocs mesos, i que les conseqüències previstes no eren gaire favorables, ben diferents de les promeses i, insisteixo, cosa que no han fet els polítics, que l’endemà no hi ha marxa enrere possible. Poc hi fa que l’imprevisible Trump s’hagi apressat a oferir al seu clon britànic un acord comercial que fa ferum de colonialisme. Queda pendent un debat, que tampoc s’ha fet, sobre què vol dir ser lliure, ser independent, avui en dia, tant per les persones com per les nacions.
Tothom parla de les cingleres i els avencs, veu fotografies i pensa que seria un encant recórrer-les; però quan hi arriben, a vegades amb els ulls embenats, els obren i s’apropen al penya-segat, comencen a tremolar les cames. I una de les causes, fins ara poc explicitada, és la irreversibilitat del fet. Si caus, no podràs tornar a la vida anterior. I encara pitjor, si no vols llançar-t’hi i altres al voltant teu t’hi arrosseguen. Quina majoria pot justificar un salt irreversible?
A Catalunya, per ara no s’ha arribat a la situació límit. La poca traça, les astúcies de pa sucat amb oli, la manca de previsió, mitjans i també d’humilitat, han portat un sentiment legítim d’estimar i voler el millor pel país a un carreró on ja tothom està a l’aguait i ens veuen venir, els líders fora de circulació i la gent del carrer cansada de tanta convocatòria estèril. Afortunadament no han sabut portar-nos a la vora del cingle, i la tasca irresponsable d’uns capdavanters somnia-truites no sols no ens hi ha apropat, sinó que ha fet més difícil de trobar el camí per albirar serenament el paisatge. Tanmateix, és bo pensar el que significaria tal moviment. La gent té dret a saber, si s’apropa al marge i fa el salt, què li espera a l’altra banda, o què dura pot ser la caiguda. Perquè el que es pretenia fa dos anys era arribar a una situació irreversible, amb unes conseqüències que es van amagar amb manifesta mala fe.
En un món cada cop més globalitzat i per tant dependent, arreu sorgeixen mandataris que fan dels seus països una imatge de la frase que Klaus Mann atribuïa al III Reich: “règims absolutament grotescs”. I l’única defensa que té la ciutadania davant d’aquest fenomen global, també a casa, és mantenir la dignitat de la representació política, aquella que, a empentes i rodolons, ens manté en el camí on periòdicament el poble té la paraula per corregir, si cal, el rumb. I per conèixer aquest, res millor que honestedat i transparència per informar dels pros i contres (sí, també els contres) de cada decisió que es pren. I evita les irreversibles. La democràcia parlamentària és la xarxa que permet fins i tot assajar piruetes i nous projectes, revitalitzant el sistema. El que personatges com Johnson, Puigdemont, Trump o Salvini s’entretinguin a erosionar-la, no sols no aporta res al seu propi projecte, sinó que posa en perill la necessària creativitat de la ciutadania per encarar un futur ple de canvis. Fins i tot hi ha una segona protecció contra atzagaiades extremes que és la cohesió social. I aquesta també es va, intencionadament, esquinçant.
No es pot enganyar a la gent en fets com aquests. Ni dir les coses a mitges, proclamar als quatre vents els avantatges, sovint inflats fins a la caricatura, i callar els desperfectes que significaria fer el pas, és mala fe, és voler aprofitar el legítim somni de centenars de milers de persones en benefici propi, o com a molt i sent benvolent, per fer-los pujar a un carro del qual només sap el destí el cotxer que el condueix, i potser ni això. Estem mal acostumats. Totes les nacions tenen moments millors i pitjors. El mateix es pot dir dels governants, alguns eficaços, altres ineptes, encara que el reguitzell d’aquests que portem a casa no té massa paral·lel. Però tot té solució, o almenys així es percep. En els països democràtics, cada quatre anys i a vegades més sovint, es pot corregir el rumb. Els danys són reversibles, les lleis es poden derogar, els ministres cessar, els partits en el poder canviar. Però els dos processos assenyalats, un a punt de consumar-se i l’altre en estat de latència catatònica, no ho són. Són, o serien en el cas de portar-se a terme, ir-re-ver-si-bles.

Antoni Cisteró

No Comments

Post A Comment

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.