És curiós que fins i tot els que, per activa o per passiva, han col·laborat al triomf de la dreta a Andalusia, ara se’n facin de noves. Es miren els traspassos de votants: que si del PSOE a Ciutadans, que si del PP a Vox… El meu parer és que la veritable victòria de la dreta és que hagin anat a votar menys del 60% dels inscrits. No es tracta de vèncer les idees, ni tan sols es tracta de l’accés al poder de les oligarquies, això ja ho tenen. Es tracta, i ho van aconseguint, d’esborrar la consciència popular.
A la desmobilització al treball (autònoms reals i falsos, subcontractes, empleats pobres…), veritable obra d’art de la subjugació de tot el que es mou per part de la dreta, s’ha afegit la desmobilització ideològica. I en això hi està contribuint, suïcida, l’esquerra. Sento a Teresa Rodríguez dient que cal tornar a l’esperit del 15M. O sigui, a les places, el fred i les garrotades; a les assemblees interminables, a la redacció de mil manifestos que ni tan sols acaben de llegir els qui els han fet. Faré un homenatge al recentment desaparegut Bernardo Bertolucci i al seu mític Novecento: al final de la primera part, hi ha la seqüència de l’enterrament d’uns vells que han estat assassinats pels feixistes quan aquest han cremat la casa del poble. I em pregunto: Per què hi eren allà aquells homes? Per analitzar la dialèctica de la història de Hegel? Per esbrinar l’apropiació de les plusvàlues per part del capital? No. Hi eren perquè hi havia una estufa. I també perquè una noia jove els ensenyava a llegir i escriure. I aquesta empatia feia que, arribat el cas, ni els passés pel cap no votar, o no fer-ho per l’esquerra. Era el que ells podien conscientment aportar. I no em dieu que se’ls menjava el coco: se’ls donava el que necessitaven, se’ls escoltava, se’ls dignificava, se’ls apreciava com eren.
A Catalunya, els independentistes ho tingueren molt més clar, ja des dels primers dies, aviat farà 10 anys, on al costat de les urnes posaven coca i vi ranci. I després vingueren els jocs de pista i els focs de camp, i els senyals identitaris … I, amb això, l’adhesió incondicional, legítima i honesta per part de molts dels assistents, cosa que per part dels engrescadors caldria analitzar un per un.
Està molt bé que els saberuts analitzin les entreteles de la societat, que n’esbrinin els racons més amagats de la dominació de molts per part d’uns pocs; fins i tot que ho comparteixin amb qui tingui humor, ganes i coneixements per rebre-ho, que ho posin a disposició de tothom. Però si us plau, trobin temps per convocar a tot el poble a una sardinada. Potser, entre espina i espina, es retrobarà una consciència comuna que faci que ni li passi pel cap quedar-se a casa a qui més en sortirà perjudicat d’aquest allau neofeixista que ens va colgant. Potser no amb la consciència de pertànyer a la comunitat dels proletaris, però sí amb la dels putejats. I actuar en conseqüència.
Versió en castellà: https://www.reivindica.com/la-victoria-cast/
Com a premonició, podeu veure l’article: ELS DE LA SALETA.