La història no es repeteix, però alguns trets es repeteixen sospitosament, i l’experiència diu que de pols similars, se’n deriven pútrids fangs semblants. Veiem un exemple:

La dreta espanyola, va anar derivant des d’un caciquisme on els caps-de-brot decidien qui era bo i qui dolent (ajudats per l’Església i alguns ciutadans rellevants), fins arribar (inicialment per estratègia electoral)  a seguir un sol líder, en qui confiava la seva sort. Aquest, el 1934, fou José Maria Gil Robles, que liderava la lluita contra una República que tot just començava a ser social i solidària. A la imatge es pot veure: “Estos son mis poderes: dadme una mayoría absoluta y os daré una España grande”. Podeu dir que és propaganda electoral, que ja se sap… Potser sí, però reflexionem si aquest dipositar la confiança en una sola persona (Mas o va intentar, Puigdemont no se n’amaga) que és qui sap com va tot, que com a molt compta a un equip (amagat) que dissenya el futur de tot el país (que també s’amaga, no fos cas que ens el detectessin), que prescindeix de la democràcia interna, de les diverses tendències del seu propi partit i tira pel dret, aquest procés no es fa palès a la Catalunya d’avui.

Però és que no acaben aquí els paral·lelismes. Pensem una mica en el penós espectacle ofert al Parlament de Catalunya els dies 6 i 7 de setembre, i després llegim les paraules del mateix personatge, líder de la CEDA (que rebia el suport de la Itàlia i l’Alemanya dels anys 30), dites en un míting al cine Monumental de Madrid, el 15.10.1933: “Hay que ir al Estado nuevo y para ello se imponen deberes y sacrificios. ¡Qué importa si nos cuesta hasta derramar sangre!… Necesitamos el poder íntegro y eso es lo que pedimos… Para realizar este ideal no vamos a detenernos en formas arcaicas. La democracia no es para nosotros un fin, sino un medio para ir a la conquista de un Estado nuevo. Llegado el momento, el Parlamento se somete o le hacemos desaparecer“. Sí, els testos s’assemblen a les olles. I a vegades es trenquen.

Versión en castellano