PARTICI…QUÈ?

Ens els darrers anys s’ha mitificat una paraula rebuscada però atraient: “empoderament”. La gent s’empodera¸ els dirigents empoderen, tot l’empoderament pel poble. I com s’aconsegueix aquest miracle? Amb la participació. A la gent se li ha despertat una nova qualitat, el poder, que assoleix gràcies a participar en les decisions col·lectives, tasca fins ara reservada a unes minories.

Fins aquí tot perfecte. El món ideal. Però a la vista de les darreres facècies succeïdes, potser podríem reflexionar una mica (un dia és un dia) sobre el fenomen. I ho podríem fer dividint-lo en els seus diversos aspectes:

QUI ORGANITZA LA PARTICIPACIÓ: Les minories que abans decidien. Ara, amb la troca ben embolicada, el “consultar”, ja sigui les bases pròpies o el poble en general, els eximeix de prendre unes responsabilitats que se’ls van encomanar en unes eleccions, però per a les que, possiblement, no estan preparats.

COM ES FA?: Habitualment es fa sobre quelcom ja cuinat, és com la guinda del pastís. Però amb una diferència, difícilment es prepara, s’informa, honestament i àmplia, als suposats candidats a l’empoderament. Se’ls demana més actes de fe que pronunciaments reflexius, que voldrien un esforç que la majoria no està disposada a fer, atesa la complexitat del món polític, econòmic i social d’avui.

QUAN ES FA?: Quan interessa a la minoria esmentada. Ja sigui perquè els servirà de base a decisions preses amb antelació, ja per facilitar-los sortir d’atzucacs on s’han ficat per manca de traça, encolomant la responsabilitat a les “bases”.

QUI PARTICIPA?: Ben pocs. Ni tan sols entre les militàncies, hi ha l’hàbit de fer-ho. Podeu mirar percentatges en qualsevol dels actes d’organitzacions “empoderadores” per excel·lència, com l’ANC o la CUP. Això dóna uns resultats pírrics, utilitzats com a eina de la política tradicional, que es cuida molt de no donar els percentatges de participació, i només ofereix els de resposta, que pren i difon com un “mandat” ineludible.

Posem un exemple: La recent consulta vinculant de Barcelona en Comú, sobre la col·laboració amb el PSC. Barcelona passa per un moment difícil, en bona part causat per la poca traça i les mentides embadocadores d’uns líders independentistes mancats de nivell. A Catalunya se li afegeix la situació creada per un PP de no més brillantor, que arrossega vells tics autoritaris. Tot plegat fa que la ciutat hagi perdut empenta turística, empreses importants, i tingui en risc factors d’abast mundial com l’Agència del Medicament o el Movile Wordl Congress.

Doncs en un moment així, pensant en les properes eleccions (no estic segur que sigui amb encert, inclús si es pensa en termes d’egoisme partidista), “es” decideix (qui és el pare de la criatura?) “empoderar” les bases, perquè decideixin sobre un pacte que mantenia un vernís d’estabilitat sobre la ciutat. Era el moment? Era la pregunta adient (basada en un “no”, error de llibre)? De quines bases parlem?

El resultat és que uns dos mil ciutadans, pertanyents a un col·lectiu heterogeni per definició, han descarregat del pes de definir-se a l’alcaldessa, proclamant-se en guardians de la veritat, empenyent una mica més cap a la inestabilitat a una ciutat de quasi dos milions d’habitants.

Quan parlem de “participació”, d’”empoderament”, pensem en els dos mil o en els dos milions? Perquè, i aquí rau el primer i més greu pecat, no s’ha fet res per augmentar-ne la nòmina. La gent sense poder, preocupada pel dia a dia, ni sap que hi hagi la possibilitat d’empoderar-se. Ni ho voldria. Si no s’actua honestament i amb humilitat, seguirà volent, només i no és poc, viure en una ciutat tranqui-la, estable i pròspera.

Antoni Cisteró                      (versión en castellano)

No Comments

Sorry, the comment form is closed at this time.