(Article aparegut en castellà a Plaza Pública, espai de debat d’InfoLibre)
Algú ha encunyat la frase «confrontació intel·ligent», mentre que altres, molts, massa, es limiten amb afany a practicar el primer vocable, en una constant i cínica tasca d’erosionar no només a un partit polític sinó a les institucions en què intervé . Què representa per al ciutadà del carrer l’exabrupte constant regnant a les Corts o el Parlament, o en la relació entre les dues instàncies? És fàcil deixar-se lliscar per la pendent del «tots són iguals» o la del «no ens representen» , fins a caure en mans del populisme barroer tipus Trump, Bolsonaro o Johnson. I un cop a la falda, adormits pels habituals mitjans d’obnubilació de masses, deixar de plantejar-se les diferències i què representa cadascú.
He dit «intel·ligent»? Què passa a Catalunya? És intel·ligent atiar la desobediència per part d’algú que en l’exercici de les seves funcions necessitarà de l’obediència a les lleis que dicti?, ho és mantenir l’agonia d’un govern partit en dos, a l’espera que es construeixi un partit a mida del paladí de la destrucció? ¿Amb quin propòsit es degrada la judicatura, saturant-la de qualsevol escombraria trobada a l’atzar, fins arribar a un desbordament digne dels actuals centres de salut? el virus del menyspreu institucional s’està estenent a la resta de la nació.
A la presència de polítics de tan baix nivell s’afegeix el neguit, i la por, que gran part de la població experimenta davant la major crisi viscuda des de la II Guerra Mundial. Tot això facilita la tasca de sapa, sempre que no es tinguin escrúpols davant als efectes socials i polítics que es produeixen. A què es deu el seu constant “caca, pipi, cul”, sigui o no pertinent?, és intel·ligent?
Intel·ligent és, segons la GEC, algú dotat d’intel·ligència, que consisteix en la capacitat d’entendre o comprendre (suposadament a «l’altre») i també la capacitat de resoldre problemes. És una qualitat de la persona, que en major o menor grau té tothom. Però si pensem en la societat, i per als polítics hauria de ser un deure, per sobre de tal capacitat està la pregunta: per a què?, en què s’aplica? Què és més «intel·ligent»: empènyer la roda, o posar-li pals perquè s’aturi?; intentar comprendre a l’altre, amb l’assumpció que potser algun dels seus arguments ens convenci, o demonitzar fins a la caricatura més cruel.
El resultat és perniciós, fins i tot per als seguidors acèrrims dels líders de la confrontació. Tothom perd, fins al punt que, portat a l’extrem on poc queda ja per damnificar, es busca únicament una sortida, si no airosa almenys confortable, per al causant de tant de mal. ¿Aguantarien la mirada dels dependents, dels sanitaris, dels familiars dels morts per falta d’assistència pública, els Rajoy, Mas i les seves caricaturesques còpies?
Suposo que a tot arreu couen faves, però en el nostre país, la pràctica de l’assetjament i l’enderrocament, de desprestigi de les institucions, que mantenen, amb les seves deficiències i èxits, l’entramat social, és un esport que practica un sector no menyspreable (o sí) dels aspirants a la glòria política. Un ampli sector, aplaudit pels seus seguidors, que per descomptat no són tot l’àmbit polític.
Tomba d’Azaña a Montauban (foto El País)
El gran intel·lectual que va ser don Manuel Azaña, president d’una II República mereixedora de millor destí, va dir: «El meu temor més fort no és que la República s’enfonsi, sinó que s’envileixi. La gent ha vist els forts atacs contra la República que he sabut dominar, però no de la seva acció per impedir l’enviliment. Estic obligat a acomodar-me amb la barroeria, amb la politiqueria, amb les roïnes intencions de la gent que conceben el present i el futur d’Espanya segons els dicta l’interès personal i l’assentament de cacics o l’ambició de ser-ho» (1)
Gairebé un segle després, la cosa segueix igual, si no pitjor. La força del lerrouxisme, a qui principalment anaven dirigides aquestes paraules, queda en un joc de nens davant el poder mediàtic, econòmic i de sapa dels actuals partidaris del «com pitjor, millor». Afirma l’autor de el llibre de la cita, Josep Contreras, que aquesta política destructiva no només havia provocat el retard socioeconòmic, sinó que va posar de manifest el distanciament entre la classe política i el ciutadà.
Perquè en el fons, els ciutadans ben poc importen. De les restes de la carnisseria, els carronyers sempre trauran profit. El desprestigi no solament no els preocupa, sinó que els ajuda en els seus propòsits. Un contemporani de don Manuel, l’ínclit José Ma. Gil Robles, va dir: «Cal anar a l’Estat nou i per a això s’imposen deures i sacrificis. Què importa si ens costa fins a vessar sang! … Necessitem el poder íntegre i això és el que demanem … Per realitzar aquest ideal no ens aturarem en formes arcaiques. La democràcia no és per a nosaltres un fi, sinó un mitjà per anar a la conquesta d’un Estat nou. Arribat el moment, el Parlament se sotmet o li fem desaparèixer » (2).
No, no tots són iguals, com no ho eren don Manuel Azaña i el senyor Gil Robles. Però no ens enganyem, ells van a la seva. Amb aquesta pràctica no es desprestigien davant els seus, tot i que per a ells l’important no és el prestigi sinó el poder; el que volen és la capacitat de seguir privatitzant, adoctrinant i arramblant amb el que poden, com han fet cada vegada que han accedit a gestionar la nació, i en són moltes.
Antoni Cisteró
(1) CONTRERAS, Josep. (2008) Azaña y Cataluña. Barcelona, Edhasa. Página 191.
(2) Discurs pronunciat en el Cine Monumental de Madrid, el 15 de octubre de 1933, i publicat el día 17 a El Debate.