No és un acudit. És una anècdota que vaig viure personalment: En una reunió de veïns, un d’ells va arribar tard, quan ja estava en marxa l’assemblea i, palplantat al mig de la sala, va dir: No sé de què esteu parlant, però m’hi oposo. No era la primera vegada, i per desgràcia tampoc serà l’última. Ho porta a la sang.
La gestió pública cada cop és més complicada. A cada tema a decidir hi influeixen multitud de factors, que cal conèixer, analitzar, compaginar: Europa, Espanya, Catalunya, el municipi, capes sobreposades sota les quals pul·lula la ciutadania, cada cop amb més necessitats i menys recursos.
Davant d’això, els gestors de la cosa pública (ull!, en llatí res-pública) actuen amb més o menys eficàcia, amb més o menys esperit dialogant, amb més o menys consciència social. Però n’hi ha d’altres que només segueixen la crida del seu ego: sobresortir per esbarriar qualsevol situació, fer nosa i que es vegi, sobretot que es noti, que s’escampi la figura de l’esgarriacries.
A què pot ser degut? Per descomptat que la base està en la voluntat d’enutjar, de cercar aquella escalforeta interior que sent el nen després de guixar a la paret o fer petar un globus. Però no és tan simple. Una de les raons actuals seria també la necessitat de fer-se veure als mitjans i a les xarxes socials. Que difícil és fer-se notar per l’eficàcia, per una gestió tranquil·la, amb visió a llarg termini! Ningú parla dels edificis que es mantenen dempeus després d’un terratrèmol, però aviat s’escampa la notícia dels que s’ensulsien.
He dit que el món és complicat, i per tant requereix un esforç (no sempre recompensat) de reflexió per entendre’l. I no tothom té el temps, els coneixements i la voluntat de fer-ho. Tanmateix, la notícia, el tuit, l’exabrupte a Instagram, arriben a moltíssima gent, i van creant subliminarment un solatge d’opinió, d’actitud, que no fa sinó donar ales als que posen la seva arrogància per sobre del bé comú.
La solució, si és que n’hi ha, no és fàcil. Per això, el millor és acudir als savis. En el seu impagable Allegro ma non troppo (Ed. Crítica, 2013), Carlo M. Cipolla exposa les “Lleis fonamentals de l’estupidesa humana”. Una anàlisi amb dos eixos: Un mateix/els altres, i fer el bé/perjudicar. Els qui fan el bé als altres poden ser de dos tipus: si ells també en surten beneficiats, són els intel·ligents; però si en són perjudicats, s’anomenen incauts (per exemple, els que voten als tòxics vocacionals). Entre els que són perjudicials per als altres, hi ha qui en surt personalment beneficiat (els malvats), i els que fent mal als altres se’n fan a ells mateixos (aquí trobem els estúpids!).
La cosa es complica si fem una anàlisi de la relació individu/col·lectiu. No hi ha cap dubte que els qualificatius esmentats es poden aplicar tant a persones com a grups. Encara que sigui enrevessat, potser aquí podríem trobar una solució. Quan algú escampa la seva toxicitat demolidora sobre el sistema global i el col·lectiu al qual pertany també en surt malmès.
A l’estudi de Cipolla no hi ha gaires referències a possibles solucions per evitar l’estupidesa. No sols això, sinó que la primera llei ja ens diu que “sempre i inevitablement, cadascú de nosaltres subestima el nombre d’individus estúpids (en l’accepció citada) que hi ha al món”. Així doncs, només si els col·lectius prenen consciència del mal que estan rebent per part d’algun dels seus membres, i a més disposen de mesures de correcció (en democràcia n’hi ha bastantes), potser podran aplicar-les: evitar que s’escampi l’efecte nociu i començar a reparar el mal causat dins la pròpia casa. És una feina que només podran fer els qui, inconscientment, enlluernats, encimbellaren a qui, ara, els empeny a la misèria. Com diu Ovidi (Remedia Amoris, 559): “Ad mala quisque animum referat sua” (Que cadascú faci atenció als seus propis mals). Tornant a l’anècdota inicial, no serà l’administrador qui ens estalviarà la nosa permanent; només els veïns en podrem trobar la sortida, i aquesta passa, d’entrada, per no escoltar-lo.
Publicat a Club Còrtum/ATOMS EL 15.1.2024: https://cortum.org/2024/01/15/la-nosa-com-a-vocacio/
