La Cataluña necesaria, la flexible y compleja (J. A. Rojo – EL PAÍS 10.01.2020)

La comprensión y el acercamiento tiene que venir de las dos partes”, dijo entonces, y sugirió: “Todos deberíamos reflexionar sobre nuestras propias posiciones.

Hay momentos en que resulta necesario desprenderse o liberarse o poner en cuestión o entre paréntesis esas visiones del mundo que terminan convirtiéndose en corsés, y que bloquean cualquier avance. Aceptar la complejidad es el primer paso, y la flexibilidad, la mejor receta. Suena ingenuo, pero no hay otra.

VERSIÓN ORIGINAL: EL PAÍS 10.01.20

TRADUCCIÓ AL CATALÀ

L’acord assolit pels socialistes i Esquerra, que va facilitar la investidura de Pere Sánchez, va traduir-se en una taula bilateral en la qual s’asseuran representants del Govern espanyol i de la Generalitat per buscar la manera de desembussar un conflicte polític que s’ha agreujat en els últims anys. El 2006 es va celebrar a la Universitat Pompeu Fabra i a la Fundació Carles Pi i Sunyer de Barcelona, una trobada entre intel·lectuals i acadèmics amb el títol Catalunya / Espanya, i el tarannà que va reivindicar un dels participants, l’historiador José Álvarez Junco, hauria de marcar també les cites pròximes dels polítics: “La comprensió i l’apropament ha de venir de les dues parts“, va dir llavors, i va suggerir: “Tots hauríem de reflexionar sobre les nostres pròpies posicions“.

La seva intervenció, que és molt assenyada, es va centrar a analitzar l’esperit nacionalista que emanava del projecte d’Estatut que havia aprovat el Parlament el 30 de setembre de 2005, i que estava ple de referències a “una Catalunya essencial, sempre idèntica a si mateixa, carregada de drets històrics, sempre agreujada per Espanya”. Es preguntava si a la plaça de les Corts de Madrid hagués passat un text amb “al·lusions a un caràcter espanyol mil·lenari, ferament gelós de la seva independència enfront de tota ingerència estranya, com van demostrar Numància i Sagunt, Saragossa i Girona …”. Li resultava difícil imaginar-ho perquè entenia que, a més dels centralistes de tota la vida, hi havia cada vegada més gent disposada a “acceptar, incrementar i consolidar l’organització autonòmica de país“. Els deia nacionalistes flexibles o complexos.

En aquella ponència, Álvarez Junco recordava una observació de Maragall – “alguna cosa fa olor de florit en certs racons del nacionalisme espanyol més tancat” – i, després de donar-li tota la raó, li contestava: “Alguna cosa fa olor de florit en tots els nacionalismes. No necessàriament és sempre Espanya la rovellada, ni Catalunya el paradigma de pluralitat, multiculturalitat i modernitat. Aquest text que han subscrit els diputats catalans destil·la molt nacionalisme florit. I en alinear-se tants representants de Catalunya en aquestes posicions, provoquen la reactivació del nacionalisme espanyol de similar vetustat i tarannà“. Més de deu anys després, ha entrat amb força al Congrés un partit, Vox, que no dubta a mirar-se al mirall de Viriato, el Cid i els Reis Catòlics.

Espanya plural, Catalunya plural, el treball d’Álvarez Junco per aquella trobada, està inclòs en A les barricades, un llibre publicat l’any passat i que reuneix textos dispersos que ha anat publicant l’historiador al llarg de la seva carrera. “Si es tracta de la meva generació, es podria escriure la nostra autobiografia intel·lectual com una successió d’alliberaments, de ruptures amb visions de món que en el seu moment van ser la nostra eina per interpretar la realitat però que amb el temps es van convertir en cotilles opressores per al coneixement“, confessa en el pròleg.

Als que vagin a parlar de la relació entre Catalunya i l’Estat espanyol no els vindria malament aquesta lliçó. Hi ha moments en què resulta necessari desprendre, o alliberar, o posar en qüestió o entre parèntesis, aquestes visions del món que acaben convertint-se en cotilles, i que bloquegen qualsevol avenç. Acceptar la complexitat és el primer pas, i la flexibilitat, la millor recepta. Sona ingenu, però no n’hi ha altra.

No Comments

Sorry, the comment form is closed at this time.