Ja fa una dècada, ansiós de recuperar una hegemonia que la seva gestió de la crisi i l’aflorament de la corrupció posava en perill, Artur Mas va obrir la capsa de Pandora. Culminant la pluja fina ideològica que havia anat calant en època de Pujol, va enarborar la bandera de la independència, com a únic remei a escapar de tots els mals, molts dels quals s’havien recruat precisament per la seva gestió nefasta. I com a pal, va substituir la raó per l’emoció. Com diu el gran Innenarity[i]: “Les guerres, l’economia, la societat cada vegada més són assumptes primordialment emocionals, espais sentimentals on es desplega l’ansietat, la ira o la confiança. Aquests estats d’ànim, menys enquadrats que mai en entramats institucionals estables o tradicions poderoses, ara són fonts de conflicte”. La lluita es va centrar doncs a canalitzar el descontentament, l’ansietat i la ira, avivant-les i alhora proposant una solució per a la qual s’exigia una fe cega en propostes alienes a les institucions que injuriaven. No en va, els turbulents dies de setembre del 1917, no només es va trencar amb la Constitució, sinó fins i tot amb el mateix Estatut, buit que va pretendre omplir Puigdemont amb uns quants segons de República. I va esclatar la tempesta perfecta: uns líders de farol, seguits religiosament per una part de la població a qui es feia sentir protagonista de la història, somiant càndidament viure el seu particular Maig del 68, es van trobar i retroalimentar amb la desídia, la barroeria i l’arrogància del govern d’un Rajoy sense nord.
Ja s’ha parlat massa dels entrellats jurídics. Els que es van quedar van afrontar penes de presó, mentre que el principal responsable, el president, s’anava a viure d’un suculent sou de la Unió Europea, aquella de la qual una república catalana hauria sortit. Més enllà de la justícia, o no, de les decisions judicials, queda un tema per debatre, callat en excés als múltiples mitjans als quals he anat acudint a la recerca de llum a un període tan fosc: El trencament social.
Quin capítol del Codi Penal castiga el foment de l’enfrontament, de la marginació arrogant de persones i grups socials dins d’una mateixa col·lectivitat? I no s’ha intentat només atiar l’hostilitat entre faccions radicals de diferent tendència. S’ha dut a terme una campanya sense misericòrdia contra qualsevol persona que no s’adherís incondicionalment al projecte independentista. Qui es preguntava sobre la viabilitat del somieig que s’havia venut sense tenir res preparat, era tant o més “mal català” que els afiliats al PP o Vox. No només l’infidel, sinó encara més l’agnòstic, eren apartats del conjunt i llençats al foc etern.
Durant les primeres etapes va predominar el caire festiu, amb concentracions i performances atractives, mentre que en paral·lel s’anava gestant la penetració en tota mena de col·lectius. Amb el pas del temps, la percepció que no s’aconseguia l’objectiu inicial va anar fent més agra la situació i amb això s’estripaven les costures de moltes entitats igual que passava en els cercles de familiars o amics. A les primeres, desercions, marginacions, discussions interminables, han exigit una energia que s’ha tret en detriment de la mateixa institució; només cal veure el daltabaix que està causant la presidència de Passola a l’Ateneu Barcelonès, o la situació al límit de la Cambra de Comerç de Barcelona. I el mateix en l’àmbit individual: amistats que ja no es freqüenten, silencis als àpats familiars, buits a les agrupacions… Ferides que trigaran dècades a curar-se; malbaratament d’esforços que s’haguessin pogut dedicar a causes positives, en benefici de la col·lectivitat. Qui assumirà la responsabilitat? Qui pagarà per això?
Es pot avaluar si les penes de presó van ser justes o no, fins i tot els procediments en els judicis realitzats. Dirimir quina pena s’ha d’atribuir a quin delicte és sempre un terreny relliscós. Però el delicte de trencar una societat per l’eix, amb efectes perdurables en el temps, sí que hauria de tenir, i no en té, una pena equivalent al dany causat, que és molt.
En un estudi de l’Institut Català de Ciències Polítiques i Socials[ii], es constata que: “des de la irrupció del procés sobiranista els sentiments negatius cap a la política van iniciar un fort i prolongat increment, el qual fins al 2015 es van produir fonamentalment a costa dels sentiments d’apatia (més específicament d’indiferència), però que a partir d’aquell any també va anar en detriment dels sentiments positius (en especial compromís)”, i conclou dient: “En la mesura que les persones menys polaritzades desenvolupen sentiments més negatius, poden estendre a veure’s cada vegada més alienes a la política, deixant que l’espai públic sigui monopolitzat per aquells els sentiments polítics dels quals estan més esbiaixats”.
El resultat ha estat doncs un allunyament més gran dels assumptes públics de bona part de la població, amb les institucions desprestigiades servint de ring per a les baralles partidistes d’uns quants exaltats. El paral·lel amb altres situacions, els Estats Units per exemple, evidencia una tendència global a aquesta radicalització. Raó de més perquè allò que va quedant de jurisprudència (necessitem totes dues: justícia i prudència) posi almenys en evidència la tasca perjudicial d’aquests elements disgregadors de la societat.
El problema és complex, atès que sembla lògic afirmar que hauria de ser la mateixa societat la que, mitjançant procediments democràtics i equànimes, allunyés aquests elements promotors de la toxicitat regnant. Però precisament passa tot el contrari, ja que la seva única manera de subsistir és encoratjar més i més la radicalització i l’enfrontament, aigües turbulentes sobre les quals ells surfegen arrogantment. A més, l’assenyalat allunyament dels no radicalitzats fa encara més remota la possibilitat que sigui la societat en el seu conjunt la que trobi sortida al problema.
Un dels resultats més perniciosos, buscat amb ànsia pels populismes actuals, de Trump a Puigdemont, passant per Bolsonaro o Berlusconi, és el descrèdit de les institucions. És veritat que aquestes no sempre l’encerten i que se’ls estan posant difícils les coses, però ¿és alternativa el buit? No obre això la porta a dictadures antidemocràtiques?
Vivim temps de crisi, no només econòmica o ecològica, sinó també de model social i polític, als quals les estructures actuals no saben, o no poden, o no volen, fer-hi front. Davant el desencís, els elements corrosius fan l’agost sense tenir en compte el rastre de damnificats que van deixant al seu pas. Ha estat el cas de Catalunya, però només és el reflex domèstic d’una tendència en l’àmbit mundial. Fins i tot en la hipòtesi que hi hagués un canvi de rumb, i les democràcies es refermessin i els manipuladors d’entusiasmes suicides desapareguessin, el dany causat perduraria durant molt de temps. Més enllà dels delictes: sedició, malversació, mentida… caldria una pena per als depredadors de l’empatia social?
Em sap greu no tenir una solució, més enllà de possibles actituds individuals o d’àmbit reduït. Però almenys, gràcies a Infolibre, quedarà constància de la meva preocupació i indignació. La llegenda explica que, quan tots els mals havien sortit de la capsa de Pandora assolant la humanitat, en el fons només quedava Elpis, l’esperit d’esperança. Potser és així, encara que com va dir Max Aub[iii] en els seus moments d’exili i repressió, “res no fa tant de mal com l’esperança, quan l’esperança penja d’un fil”. Allunyem els qui, malèvolament, s’enorgulleixen de voler tallar-lo.
(Article publicat a InfoLibre/Plaza Pública, el 15.10.2022: https://www.infolibre.es/opinion/plaza-publica/cataluna-culpa-no-penada_129_1338888.html )
————————————
[i] INNENARITY, Daniel (2018). Política para perplejos. Barcelona, Galaxia Gurtemberg. Página 51
[ii] https://www.icps.cat/archivos/sondeigs/informe_sondeig_icps2021_cat.pdf
[iii] AUB, Max. Diarios (1939-19729. Barcelona, Alba Editorial. Página 75