Sánchez ha entendido algo que no siempre se comprende desde fuera de Catalunya: que la principal reclamación del catalanismo (y no sólo del independentista) es el reconocimiento
Las posiciones de trinchera tanto de la derecha como de sectores independentistas solo puede agrandar las heridas
Enlace a la totalidad del artículo de Josep Ramoneda
TRADUCCIÓN AL CATALÁN:
Qualsevol judici sobre la trobada entre el president Sánchez i el president Torra al Palau de la Generalitat és funció d’una pregunta: ¿Ha contribuït realment a obrir una nova etapa per «el retrobament»? I qualsevol resposta positiva ha d’anar acompanyada de tota mena de cauteles.
«L’última dècada ha estat presidida pel desacord. El balanç és lamentable. Ningú ha guanyat. Tots hem perdut». Aquestes paraules de Pere Sánchez donen calat i significació a la reunió. Primer, pel que té de reconeixement d’un fracàs col·lectiu, sense col·locar la responsabilitat en una sola part. Segon, perquè és el reconeixement que la via escollida per les institucions espanyoles -la judicial- no ha resolt el problema: tots hem perdut. Tercer, perquè és aquesta constatació de fracàs la qual el porta a afirmar la necessitat de «reprendre el camí de la política» i «deixar enrere la judicialització», per tant, d’obrir una nova etapa. I quart, perquè significa el reconeixement del govern català i de l’independentisme com a interlocutors. Mentre la dreta política i mediàtica segueix negant a Torra la condició de president, recorre, una vegada més, al jutjat de guàrdia, i acusa el president Sánchez de tota mena de traïcions, ell es compromet fermament a negociar, comprometent la seva presència a les primeres reunions.
«La negociació de veritat començarà quan Catalunya tingui un nou president i un nou govern
A poc a poc, el principi de realitat es va imposant, Sánchez reconeix el que fa dos anys, davant el PP, negava. Esquerra Republicana assumeix l’estratègia possibilista i renúncia als gestos i a les desobediències inútils. Per aquí es comença. I, en aquest context, la reiterada insistència de president Torra a demanar respostes sobre l’autodeterminació i l’amnistia, abans fins i tot que arrenqui la primera taula, sonaven a lletanies del rosari independentista per mantenir viva la il·lusió dels més resistents. La millor notícia és que la reunió ha tingut lloc. A partir d’aquí, temps i paciència, perquè el conflicte és de suficient envergadura perquè les distàncies siguin grans i els acords es facin esperar. És l’inici d’una etapa. No és el final de cap camí.
És més, inevitablement vindrà una aturada i creixerà la tensió. Per molt que es digui el contrari, la negociació de veritat només podrà començar quan s’hagin celebrat les eleccions catalanes i Catalunya tingui un nou president i un nou govern. Una campanya electoral no és un moment favorable per a un diàleg tan complex que requereix fortalesa i temprança, alguna cosa contraindicada amb la baralla partidista pel vot. I més quan el principal punt de fricció electoral estarà entre les dues principals formacions independentistes (Junts per Cat i Esquerra) que es juguen en una mateixa franja l’hegemonia en el sobiranisme. Seran temps de lluita per la defensa de la fe independentista, en què la por a ser titllat de traïdor pot produir veritables estralls verbals.
Sánchez ha entès una cosa que no sempre es comprèn des de fora de Catalunya: que la principal reclamació del catalanisme (i no només de l’independentista) és el reconeixement. Amb la reunió de presidents ha donat reconeixement a la vegada a la institució de la Generalitat i al sobiranisme. És un primer pas imprescindible. Queda un segon pas, evidentment molt més complicat però absolutament necessari: trobar la fórmula perquè els presos estiguin al carrer i la pressió judicial decaigui. Precisament perquè no és un conflicte menor i, com ha dit el president, «hi ha ferides molt profundes», s’ha d’afrontar com una cosa excepcional i, per tant, crear les condicions adequades per avançar. Les posicions de trinxera en la qual estan instal·lats tant la dreta espanyola, lliurada al patriotisme més reaccionari, com els sectors més irredempts de l’independentisme, els que ho viuen com si fos una fe, només poden engrandir les ferides, aguditzar les fractures, sense altre horitzó que un autoritarisme creixent.
Hi ha raons sobrades per la desconfiança mútua. A l’independentisme li costa assumir els seus límits i reconèixer que l’estratègia de confrontació és inviable. I Pedro Sánchez ha fet tants girs que es requereix un acte de fe per confiar en la seva paraula. Les enquestes indiquen que una majoria d’espanyols vol que aquest conflicte es canalitzi políticament. I Sánchez té dret a pensar que, si les coses avancessin raonablement, pot tenir premi, davant una dreta feréstec que és incapaç de sortir del seu estret espai ideològic i mental.