DIGESTIÓN PESADA DEL INDEPENDENTISMO (F.M. Alvaro TINTA LIBRE – 18.02.2020)

¿Cuál es el escenario en Cataluña tras la formación del nuevo Gobierno?

El independentismo se ha dividido en dos estrategias: el pragmatismo de ERC y el unilateralismo de JxCat

A rebufo de los vaivenes judiciales europeos de Puigdemont, y de la táctica que se deriva de los mismos, JxCat mantiene un discurso de pulso con el Estado, continuador del espíritu unilateralista, pero más de gesticulación que de realidades.

La mesa de diálogo, donde tendrán que estar el Gobierno español y el Ejecutivo catalán, necesitará de un president y de unos consellers que gocen de más autoridad y cohesión interna.

 

ENLACE ARTÍCULO COMPLETO EN TINTA LIBRE

VERSIÓ EN CATALÀ

En un replà, digerint els esdeveniments pesadament, buscant un nou relat i sense una clara estratègia compartida. Així està, avui en dia, l’independentisme català, després de més de dos anys de la crisi d’octubre de 2017, la qual va desembocar en el referèndum unilateral reprimit a cops de porra, la declaració d’independència de mentida, l’aplicació de l’article 155, les eleccions autonòmiques del 21D, i la presó i l’exili per als principals dirigents polítics i socials d’aquest moviment. A més, el judici al Tribunal Suprem contra Oriol Junqueras i els altres membres de la cúpula independentista ha posat en evidència que lliurar als jutges la solució d’un conflicte polític va ser una pèssima idea . Moralitat: una democràcia no pot abordar un contenciós d’aquesta naturalesa com si fos un assumpte penal i d’ordre públic, perquè es desvirtua i es desfigura en el més substancial del sistema.

El més rellevant, a efectes polítics, és la bifurcació de l’independentisme en dues estratègies. D’una banda, està Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), històric partit que, sota el fort lideratge de Junqueras des de la presó, assumeix un gir estratègic que el converteix en l’abanderat del gradualisme, del pragmatisme i de la voluntat d’incrementar, des de la governabilitat, els suports socials a la causa de la secessió mitjançant un referèndum pactat amb l’Estat, a l’estil escocès. L’abstenció dels republicans al Congrés dels Diputats per facilitar la creació de Govern de PSOE-Unides Podem és congruent amb aquest plantejament.

D’altra banda, està Junts per Catalunya (JxCat), la formació que dirigeix amb mà de ferro Carles Puigdemont des de Waterloo i en la qual conviuen els posconvergents del PDeCat (sigles sorgides de l’antiga Convergència Democràtica) amb un variat grup d’independents fidels a l’expresident, encapçalats per Elsa Artadi i per la cap de files a Madrid, Laura Borràs. L’actual president de la Generalitat, Quim Torra, forma part també d’aquest nucli puigdemontista, encara que algunes de les seves decisions i gesticulacions no agraden a qui el va elegir com a figura vicaria.

Lazos amarillos. EFEA rebuf dels vaivens judicials europeus de Puigdemont, i de la tàctica que es deriva d’aquests, JxCat manté un discurs de pols amb l’Estat, continuador de l’esperit unilateralista, però més de gesticulació que de realitats. Al Govern cohabiten els consellers de Junqueras i els de Puigdemont, i tots comparteixen el realisme del dia a dia autonòmic, cosa de la qual únicament es desmarca Torra amb discursos i gestos de recorregut limitat i eficàcia escassa; recordem que el president serà inhabilitat per haver col·locat una pancarta reivindicativa que, finalment, va haver de retirar. Per ordre de Puigdemont, JxCat va votar no a la investidura de Pere Sánchez, cosa que un sector dels posconvergents porta amb incomoditat.

El tercer actor polític del bloc, la CUP, manté una posició similar a la de JxCat, amb major èmfasi en la desobediència i la protesta de carrer, tot i que ha decidit trencar amb una de les seves senyes d’identitat: en les últimes eleccions generals, els anticapitalistes presentaren per primera vegada candidatura i van obtenir dos diputats a Congrés, que també van votar no a la investidura de Sánchez. Aquesta decisió va grinyolar bastant si es té en compte que, en l’univers cupaire, sempre han agradat les comparacions amb l’esquerra abertzale, que aquest cop va facilitar el desbloqueig.

En l’àmbit de les entitats, es reprodueix la bifurcació estratègica, amb alguns matisos. Mentre Òmnium Cultural -el president, Jordi Cuixart, dirigeix l’organització des de la presó- advoca per generar complicitats transversals i pel diàleg, especialment entre l’independentisme i els socialistes; l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) reivindica la via unilateralista, exigeix gestos de ruptura als partits independentistes, i considera que el referèndum del primer d’octubre va generar un mandat democràtic que s’ha d’aplicar com més aviat millor; així mateix, l’ANC ha criticat el gir estratègic dels republicans, actitud que qüestiona el paper aglutinador que tenia aquesta entitat en els seus inicis. A més, la presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, s’ha ficat de ple en la sorra partidista, sigui contra els comuns o a favor de noves ofertes independentistes.

Dues circumstàncies marquen l’estat d’ànim de l’univers independentista: la realitat de la presó (i l’exili) i la necessitat de tornar als circuits de la política per defensar la possibilitat d’un referèndum. Fer política amb líders a la presó i a l’estranger exigeix una pedagogia laboriosa dirigida a les bases; de moment, només els republicans estan en això, com va quedar clar en la seva recent 28è Congrés. La competència entre JxCat i ERC no ha cessat mai i abunden els xocs i retrets entre dirigents i quadres de tots dos espais, sobretot a les xarxes socials. Les acusacions de “traïció” o de “rendició” travessen el paisatge. Ni la presó, ni l’exili, ni el judici al Suprem, ni compartir Govern ha servit per reconstruir la confiança.

Les futures eleccions catalanes -a mercè el calendari judicial del president Torra- podrien tenir lloc a l’estiu o a la tardor. Un cop aprovats els pressupostos de la Generalitat per a aquest any, no hi ha impuls per a res més. D’altra banda, la taula de diàleg, on hauran d’estar el Govern espanyol i l’executiu català, necessitarà un president i d’uns consellers que gaudeixin de més autoritat i cohesió interna.

Els republicans imaginen la futura governabilitat catalana amb un replantejament d’aliances que trenqui la lògica de blocs. Els experts especulen amb uns comicis -molt renyits- que poden llançar un nombre similar d’escons per a ERC, JxCat i els socialistes catalans de PSC, amb els comuns a distància i l’enfonsament de Ciutadans. En JxCat ho fien tot a la figura de Puigdemont, que podria fer la campanya catalana des del seu recuperat escó al Parlament Europeu, i a un eventual fracàs de la taula de diàleg. En paral·lel, sectors posconvergents -fora i dins del PDeCat- treballen per impulsar una candidatura del sobiranisme pragmàtic que es desmarqui del dictat de Waterloo i pugui obtenir quatre o cinc diputats, potser imprescindibles per apuntalar una nova majoria -no exclusivament independentista- a la Cambra catalana.

Així les coses, veurem si l’aposta d’ERC a Madrid té recorregut o embarranca a la primera de canvi, com alguns preveuen. El PSOE no diagnostica bé el problema si creu que oferint només un nou Estatut com a sortida a l conflicte (és el que s’explica en alguns ambients madrilenys) aconseguirà que dos milions de catalans abandonin la hipòtesi de la secessió. Pedro Sánchez haurà de demostrar més imaginació i assumir, de passada, que no és l’hora de la cosmètica sinó d’una cirurgia que abordi l’assumpte del reconeixement de Catalunya, això que el cafè per a tots mai va satisfer.

No Comments

Sorry, the comment form is closed at this time.