Semblava que anaven aprenent. Més de tres anys d’una gestió més que acceptable, havent trampejat la pandèmia amb força eficàcia, igual que els altres països del nostre entorn, i que ara, en afrontar la crisi que la guerra d’Ucraïna, ha posat sobre la taula mesures correctes i adequades, com ha reconegut la mateixa Unió Europea. Era una primera experiència de govern de coalició, difícil de gestionar, difícil d’interioritzar, però que la desídia i matusseria de l’etapa Rajoy i uns resultats positius feien acceptable per al conjunt de la ciutadania.
¡Ah, però s’acosten eleccions, el cicle que es converteix en un bucle! I no una ni dues, sinó a tres nivells diferents: municipals, algunes autonòmiques i generals. I va tornar a aflorar el “tregui’s vostè per posar-me jo”, el sectarisme, la tribu, i amb ells, el desdeny per l’altre, la sordesa de trinxera, el circ d’astracanada amb feres rugents i pallassos sense gràcia. Com deia Max Aub a Campo de sangre: “Lo español: el puñado y tirar p’adelante”. En el nostre cas sovint no es va avançant, sinó que tot queda en xerrameca vàcua, funambulisme, o espectacle trampós, de farol, sense tenir en compte ni la força pròpia ni les circumstàncies de l’entorn. Potser sí, però a l’Europa del convuls i cibernètic segle XXI, un grapat de gent té capacitat per destruir, però no per aixecar res de sòlid.
A sant de quina tanta malvolença? Per què aquestes lluites caïnites? Assumeixo, ingenu, que no hi ha una voluntat expressa de posar la catifa vermella, dels rojos, per a la desfilada del PP cap a la Moncloa. Però tant espavent exagerat esborra de la ment dels futurs votants els èxits innegables en la gestió d’uns anys dificilíssims. El ciutadà corrent té memòria de peix, es regeix més per l’emoció que per la raó, i és molt més fàcil indignar amb allò negatiu (cert o no), que convèncer amb allò positiu, que ha estat molt. I torno al meu dubte sobre quin és l’objectiu. Perquè si són només un grapat de vots, estem arreglats!
Sembla evident, encara que penós, que davant d’uns comicis, sigui més rendible desacreditar el contrincant que realçar les virtuts pròpies. I atès que els vots en disputa són força estables, es busca gasivament esgarrapar unes quantes butlletes de les propostes més properes i no de les que promouen polítiques oposades a les pròpies. Però no es té en compte que, si bé hi ha cert transvasament a cada elecció, el que és pràcticament inamovible és el volum de votants a dreta i a esquerra. Així que, sent inevitable una sortida cap a un govern de coalició, el que Podem aconsegueixi quatre vots socialistes, o al revés, no farà avançar cap a la possibilitat de seguir amb una política d’esquerres (amb tots els matisos que es vulgui, aquesta ha estat la que s’ha dut a terme fins ara).
El mestre Odón Elorza deia fa poc a InfoLibre el dia 9 de març passat[i]: “A gran part de la societat progressista i en general als qui viuen amb temor el discórrer de les crisis i les incerteses globals, aquesta situació els porta al desànim i a la desorientació”. El més dramàtic és que oblidem la tendència clara a l’augment de l’abstenció (10 milions de vots el 2019). És aquí on s’hauria de picar pedra, i no llançar-la al cap del veí! No es té en compte, o l’orgull preval sobre el raonament, que tanta diatriba a cara de gos, tants romanços i fins i tot insults, només incrementen el nombre dels que, decebuts, no aniran a votar. En el millor dels casos no es passaran al bàndol contrari, però el fàstic els impedirà votar a l’àmbit en què sempre s’han mogut.
He dit que l’emoció, el xoc mediàtic, preval sobre el raonament i l’avaluació assossegada dels pros i els contres de cada opció, inclosos els de la viabilitat d’un nou govern de coalició. Això és explotat pels populismes que, a cavall de les xarxes socials, compten amb un vot fidel i es beneficien de l’abandó dels seguidors de les altres opcions. En els insults, en les fanfarronades, sempre ens guanyarà la dreta, prepotència de qui té els mitjans, menyspreu de la capacitat d’anàlisi de l’electorat. I no obstant se segueix pertinaçment amb la baralla de carrer al reclam d’uns comicis.
Algú es pot imaginar una victòria absoluta d’alguna opció única d’esquerres? (No, no riguis, lector. Al final parlo de la utopia). Doncs llavors, tots els dards llançats ara seran brases sobre les quals haurà de caminar el govern entrant, obligat a fer bots circenses per no abrasar-se. Encara ressonen els insults flotant a l’aire de les Corts arran d’un tema on hi ha molts més acords que desacords, però on els personalismes, les presses i el nyap han pres el timó d’una nau al paire. Quanta energia malgastada! quants recels i comptes pendents enterbolint el dia a dia i el demà a demà!
Més enllà del teatre electoralista que es representi, davant les disputes en una coalició, almenys, cadascú hauria de tenir present el seu pes específic, el seu actiu en vots i escons. A la necessària i sovint absent cultura del pacte, s’oblida la pròpia debilitat, que redunda en la de tots. No preval qui més crida, o qui té la frase més aguda; el resultat electoral de cadascú també s’hauria de veure reflectit als matisos de l’acord final.
I com el que s’ha promès és deute, aquí hi ha la utopia. La que ens mostraria als dos grups en qüestió, més altres amb propostes en part afins, assumint ja des d’avui que en el futur estaran obligats a entendre’s, a promulgar conjuntament les lleis que facin avançar el país pel camí de la solidaritat i la justícia, evitant que s’implantin novament l’amiguisme i la cobdícia. Així de clar. Tan clar que fins i tot podria ser percebut per molts i moltes votants com una aposta de futur a què valdria la pena donar suport, un futur tan sòlid que faria empetitir les discrepàncies actuals, allò del dit i la lluna i qui mira què. Recordo una cita de Santos Juliá[ii] sobre el Manifest del Front Popular[iii] que va guanyar les eleccions de febrer de 1936: “immediatament va tornar a encendre’s, en aquella meitat d’Espanya que es va sentir derrotada a les eleccions de 1933, l’esperança d’un nou triomf, inspirada no tant pel que el pacte deia, sinó pel simple fet de dir-ho, per la concisa raó de la seva existència”. Quanta gent d’esquerres, i fins i tot neutral, va anar a votar entre els que no ho haurien fet si no s’hagués arribat a l’acord!, quanta gent d’esquerres s’hauria quedat a casa, o fins i tot hauria votat opcions de dretes, si s’hagués comunicat el no acord amb exabruptes similars als d’avui, en aquells durs i gèlids primers dies del 1936! L’important no va ser que Esquerra republicana prengués uns quants vots al PSOE, o que aquest aconseguís que algun comunista el votés. El més rellevant va ser que es va impedir la permanència i l’ascens de les dretes pro feixistes a un poder que ja no haurien deixat anar.
Al manifest s’esmentaven les coincidències i també les discrepàncies, com per exemple en el tema de la banca pública. Però això no va ser obstacle perquè la ciutadania percebés una cultura de l’acord, cosa que sens dubte va influir en els resultats. Així que, vuitanta-set anys després, havent passat una guerra, una llarga i fosca postguerra, una il·lusionant transició, i també els governs d’Aznar i Rajoy, torno a la meva utopia, amb l’apunt que possiblement necessitaria alguna cura d’humilitat i de certs mutis dels que viuen a l’ambitiosa paupertate[iv] , la presumptuosa pobresa (en vots s’entén): Seria possible extreure, entre les taronges discrepàncies, una llista de punts d’acord, assumibles ja ara en l’eventualitat d’haver de formar govern?, podria, ara ja, instaurar-se una taula permanent de posada en comú, de pràctica de l’acord, amb voluntat d’ídem, aïllada dels focus i amb algun psicòleg de suport?
Acabo amb una frase de Ciceró[v], de la qual estalvio l’original llatí: “Errar és propi de qualsevol persona, però obstinar-se en l’error, només ho és del neci”.
Antoni Cisteró
ARTICLE PUBLICAT A INFOLIBRE -Plaza Pública, el 14.3.2023
[i] https://www.infolibre.es/opinion/plaza-publica/up-psoe-relacion-amor_129_1446459.html
[ii] JULIÁ, Santos (1979) Orígenes del Frente Popular en España (1934-1936). Madrid, Siglo XXI Ed. Página 1.
[iii] https://www.eroj.org/biblio/ibarruri/programa.htm
[iv] Juvenal: Sátiras, 3, 182.
[v] CICERÓN: Filípicas, 12, 2, 5