Tothora sentim a Catalunya manifestacions a favor i contra els polítics catalans jutjats a Madrid, o els que es varen escapar per no ser-ho. És tan gran l’allau d’expressions al respecte que sembla impossible afegir res més.
Tanmateix, crec que sí que és possible: Existeix un judici pendent, del que no se’n parla, ni aquí ni allí, i que de fer-se, obriria pas a noves propostes de solució a un problema enquistat, facilitant al mateix temps una sortida possiblement menys dura a la causa que s’analitza al Tribunal Suprem. No entenc suficientment els termes legals com per pronunciar-me sobre les sessions a Madrid: malversació, sedició, rebel·lió…, ja es veurà. Però posem el focus en què van fer els mateixos protagonistes respecte a les legítimes aspiracions dels catalans. Durant la segona meitat del 2017, es veieren una sèrie de polítics que s’ho jugaven tot (el seu i el dels altres) a una carta, sent conscients que davant tenien un jugador amb un sòlid capital. I ho van fer mentint sobre el resultat de l’aposta (Europa, empreses…), i ensenyant les seves cartes (unes lleis irreals, fetes a correcuita, que els experts desaconsellaven, davant un tafur al qual pocs anys abans havien estat donant suport), amb una pretesa astúcia amb preavís. No només van jugar i van perdre (començant per la credibilitat), sinó que van demanar al poble que continués apostant-ho tot, diners, temps i il·lusió. La gent, que va respondre generosament durant aquells dies de rebombori utòpic, no mereixia la frivolitat amb què es va voler fer saltar la banca amb un farol. Tampoc que, el lamentable 1 d’octubre, fossin els mateixos líders del procés els qui restessin credibilitat a un acte que, si no legal, hagués tingut si més no un valor simbòlic, si s’hagués fet amb un mínim de condicions. Però no: la dimissió de la Sindicatura que el garantia, observadors internacionals fake, canvi de les normes de participació a mig matí, podent anar a votar a qualsevol lloc i no al col·legi corresponent (el que va fer que cap dels protagonistes es trobés als llocs de les patacades), etc.
A la peça teatral “Sopa de pollastre amb ordi” d’Arnold Wesker, Sara, la mare idealista que veu com els seus fills han deixat la lluita de les esquerres, desencisats pel comportament soviètic dels anys 60, defensa la validesa dels plantejaments solidaris malgrat el capteniment erroni d’alguns protagonistes: “No pel fet que saltin els ploms, deixaré de creure en l’electricitat”, diu. Apliquem-nos la lliçó: La independència, el federalisme, el sobiranisme o l’autonomisme, fins i tot el centralisme, són opcions vàlides i legítimes en democràcia, sempre que un electricista sapastre no les esguerri.
No hi tornem. Si els que estan sent jutjats, o van fugir per no ser-ho, canviessin d’ofici, un cop feta palesa la seva ineptitud per gestionar els afers i les il·lusions públiques, potser arribarien a ser uns, o unes, acceptables historiadors, advocats, periodistes, viatjants de comerç o cambrers. El poble (aquell que no deixen d’esmentar) els ho agrairia i, a més a més, possiblement, aconseguirien sortir millor parats en el judici sobre la via morta a què, de manera orgiàstica, ens van portar a tots.
Aquest hauria de ser “l’altre judici”: el que se celebrés a Catalunya, per part dels catalans, per jutjar la gestió de la crisi catalana des del punt de vista sobiranista, un dels més clarament perjudicats. La ineptitud i la irreflexió van fer un mal profund, i la possibilitat d’avançar vers una més gran capacitat de Catalunya per autogestionar-se tardarà dècades a ser recuperada. I no serà amb els mateixos vímecs que arreglarem el cistell
No hi ha cap dubte que moltes de les accions, declaracions i fins i tot exabruptes actuals tenen com a objectiu sortir el millor parats possible del judici de Madrid, i no per avançar en el contenciós polític i social que s’ha creat. Però em permeto apuntar que el millor resultat per als protagonistes (i per Catalunya, i per Espanya), vindria com a resultat del fet que fessin un mutis (tant de bo!), pel foro. Posem-hi de la nostra part el dia 26 vinent.
Article publicat en castellà al diari INFOLIBRE: EL JUICIO PENDIENTE