EL RASTRE

No penso referir-me a l’entranyable mercat madrileny, sinó a la sendera translúcida que van deixant els gasteròpodes en el seu pesat passejar. Al cap d’un moment, ja no els veiem, ni ens recordem de la seva presència, però si trepitgem el seu rastre, podem relliscar, i si el toquem, ens empastifem.
És possible que alguns gestors de la cosa pública passin a la història com orinals xinesos esmentats en un peu de pàgina. Només alguns experts recordaran el seu trànsit d’aquí a unes dècades. Però la seva herència haurà quedat entre nosaltres per a la nostra dissort.
Potser un dels exemples més palpables de l’empremta que ha deixat en la connivència la desídia o la malaptesa dels gestors públics sigui el d’algunes estacions de l’AVE.

Archivo EP/ J.Revillas

Per exemple la de Guadalajara-Yebes, i la seva faraònica promoció immobiliària «Valdeluz» que, prevista per 34.000 persones, acull avui a unes 20001https://www.eldiario.es/economia/sospechosa-ubicacion-estaciones-ave_1_5571701.html. O la impressionant solitud de l’estació Camp de Tarragona, en la qual, quan encara no era ferma la decisió de la seva ubicació a Perafort, ja havia començat la compravenda de terrenys, aconseguint algunes vegades un 800% del preu de la finca2https://www.diaridetarragona.com/tarragona/Por-que-el-AVE-no-llega-al-centro-de-Tarragona-20161126-0005.html. Avui dia, amb l’ampli i agre debat de l’ampliació de l’aeroport de Barcelona, ​​quin no seria la conveniència de tenir-lo unit per AVE amb el de Reus, a menys de 100 km de distància? Fins i tot es parla ara de fer-ne una nova estació (on quedarà la de Perafort?) Però, algú recorda als autors de tals disbarats? Aposto que no, tot i que cada vegada que passo pels àmbits esmentats, trepitjo el seu rastre i m’indigno en constatar la seva irreversibilitat.
«Tot passa i tot queda». Passen els causants, però roman el mal. Qui recordarà d’aquí a uns anys als qui van retallar sense clemència la sanitat pública, la que tanta falta ha fet ara, fent impossible salvar centenars de vides que ja no tornaran? Qui recordarà als corifeus que divulgaven mentides sobre les armes de destrucció massives de l’Iraq, que tant patiment han causat i les conseqüències encara duren? Algú recordarà als qui maldaven per convèncer la ciutadania de què Europa esperava en candeletes una Catalunya independent?
Avui està vigent la discussió sobre si és encertada la sentència del Suprem sobre l’estat d’alarma. Més enllà dels arguments i argúcies jurídiques, les filtracions interessades que han empastifat irreversiblement l’opinió pública. Com qui ha trepitjat un excrement caní, no val només amb passar el peu per la vorada, aquí queda, amb la seva llefiscor i la seva olor característiques. I seguirà contaminant en el futur, quan noves onades pandèmiques ens envaeixin. Quan algú arriba a càrrecs de tan alta responsabilitat, se li suposa un mínim d’ídem. No seria fruit d’aquest sentit ètic del càrrec, per exemple, el que no hi hagués les filtracions que, parcials i esbiaixades, només busquen erosionar no només a govern, sinó també la confiança en les institucions? També se’ls podria demanar, per exemple, que es pronunciessin a temps, i no sobre lleis ja vençudes mesos enrere. «Quan fou mort el combregaren». Amb quina finalitat?
I ja posats, ¿no seria èticament recomanable que qui tingués la vigència del seu càrrec vençuda, el deixés per dignitat? Quin mal estan fent a la mateixa institució, aferrant-se a la cadira que ja no els correspon, per molt que uns polítics a curt termini neguin el relleu! Romandre en ella és també una decisió personal. Per tant, no només és el TC el que grinyola, també el CGPJ o el Tribunal de Comptes i fins i tot el Defensor del Poble. Els dos partits de la dreta extrema s’asseuen sobre els gasteròpodes evitant el seu avanç, però no que segueixin secretant bava. I aquesta continua entorpint la circulació ciutadana.
Aviat ja no servirà passar la sola per la vorada, aviat decidiran els transeünts deixar de passar pel carrer on habita la democràcia, aquella dels tres famosos poders: executiu, legislatiu i judicial que l’amic Montesquieu ens va explicar. Així, pel carrer desert, i els càrrecs vençuts tancats en les seves torres d’ivori mirant la solitud entre les cortinetes, aviat es veurà passar la desfilada d’algun salva-pàtries megalòman que cantant «llibertat» ens privarà d’ella.

No Comments

Sorry, the comment form is closed at this time.