Són les dretes les mateixes? En un comentari al meu anterior escrit a Plaza Pública (InfoLibre 2.12.2020), un amic deia «són els mateixos, amic Sancho, són els mateixos«, referint-se als executors de la política d’assetjament i enderrocament d’un govern moderadament d’esquerres, fins i tot si això (o potser per això) signifiqui la degradació de les institucions davant la ciutadania, i una disminució de la capacitat nacional de resposta davant apressants problemes com la pandèmia.
Crec que Àngel té raó. Si en molts casos, per pura llei biològica no són els mateixos si no els seus successors, sí que l’assetjament és semblant a el ja realitzat cada vegada que un corrent partidària de la solidaritat i la justícia social treu el cap per la porta. L’impuls és el mateix, sí, però els procediments s’han sofisticat, a la llum de noves tècniques de manipulació de masses i el seu suport mediàtic i cibernètic.
¿Es pot comparar a José María Gil Robles amb Pablo Casado o Abascal?, sí, és clar. En aquest article esmentava la frase de el primer: «La democràcia no és per a nosaltres un fi, sino un mitjà«. El poder pel poder, a el servei d’interessos privats; esbirros n’hi ha hagut sempre.
Quan estan en mans de l’esquerra, les institucions molesten ja que poden disminuir els guanys, així que o es recuperen o es degraden. Prostituint el concepte de llibertat, a el crit de «que guanyi el millor», s’oblida que per arribar a ser millor cal una igualtat d’oportunitats que la gran majoria de la població veu retallada precisament per aquests portaveus. Al seu torn, mirant cap enrere, la lapidària frase de Cristóbal Montoro: «Que s’enfonsi Espanya, que ja l’aixecarem nosaltres!» podria atribuir perfectament a Calvo Sotelo o a general Sanjurjo.
No obstant això, cal admetre que en el procés ineludible de modernització, la dreta porta avantatge. S’ha consolidat i s’ha ampliat la nòmina dels que es consideren part d’ella, ja sigui per nivell social o econòmic, ja per seguidisme a la caça de les engrunes que puguin oferir-se. S’ha 
aconseguit un cert «orgull» de pertànyer als quals, segons Warren Buffett, van guanyant, per molt que s’estigui perdent en el personal. Aquest orgull queda gravat en les ments, i fins i tot si apareixen dubtes un no sap com desprendre d’ell, ni al fet que alternativa acudir. Noelle-Neumann l’ha clavat en el seu llibre L’espiral de el silenci (Barcelona, Paidós. 2011). A la seva pàgina 23 diu: la major part de la gent no espera obtenir un càrrec o poder amb la victòria (en eleccions). Es tracta d’una mica més modest: el desig d’evitar l’aïllament … La dreta ha preparat l’acollida, en forma de consum, miratge de progrés; fins i tot en el cas de no poder accedir-hi, es ven la idea que només les polítiques liberals podran donar un indici d’esperança de aconseguir-ho. I em pregunto: on es manifesta la capacitat d’acollida de l’esquerra?
Aquí apareix la segona part del drama amb la pregunta del milió: ¿Són també les esquerres les mateixes, amic Sancho, són les mateixes? Hauríem de començar per referir-nos a «el que queda de l’esquerra», però el nombre no és el tema, encara que sí un greu problema. Existeix la solidaritat, la consciència de tenir molt en comú entre la gran població que lluita per arribar a final de mes; que encara intenta mantenir una cultura lliure; que opta pels serveis públics reivindicant la seva qualitat i el seu dret a ser nodrits per les seves impostos? ¿Persisteix l ‘ «orgull de classe»? Insisteixo: ¿manté l’esquerra la capacitat i la voluntat d’acollida? Perquè no parlem dels caps pensants, ni dels líders mediàtics. Parlem de la veïna de el tercer, de l’aturat, del treballador a la vora de la pobresa, i tants més en aquesta franja enorme de ciutadans i ciutadanes als quals la preocupació per tirar endavant la seva família omple ja tot el seu temps, els que mirant aterrits el abisme, no tenen ànim de veure (i reconèixer) la mà que els empeny per l’esquena, sinó que la confonen amb un eventual salvador. Pensa en ells l’esquerra? Potser legisli per pal·liar-ne els mals (amb gran enuig de la dreta), però no els puja al vaixell. Posaré un exemple: és encomiable el posicionament dels que estiguin llegint InfoLibre en aquest moment, i a ells envio una abraçada. Però ¿com aconseguir que el missatge, la notícia, el comentari, arribin a aquell que, després d’una esgotadora jornada, es llança sobre el sofà, davant d’uns mitjans de comunicació que li venen la moto d’una forma de vida adequada als objectius de la dreta, amb el lema: «em relaxa, no he pensat en res» ?; ¿Com despertar consciència en aquell que prefereix «Sálvame» a «Salvados» (tots dos, programes legítims)? I si no, fem una enquesta: Què crida més la teva atenció: Els amors reals o l’activitat de el Banc d’Aliments?
Sobre això, he de confessar que sento un cert desassossec quan veig que gran part de la tasca assistencial està en mans de l’Església o l’educativa en escoles concertades, sovint religioses. La dreta ha sabut adaptar-se. Amb objectius idèntics (¿per què canviar, si anem guanyant?), Però utilitzant qualsevol ressort a mà per potenciar la seva tasca reclutadora entre la gran massa de gent a priori neutral, el que se suma al seu consubstancial poder econòmic. L’esquerra, que en algun moment va tenir aquests mecanismes, els ha anat perdent. Tancada en cenacles envellits o en plataformes de disseny, gira al seu voltant intentant agafar el peix de la cistella contigu, oblidant els generosos caladors que estan sent escombrats per les arts d’arrossegament de la dreta. Cap a allà cal remar!
Una variant del problema està en el populisme rampant d’avui dia (un 25% de les nacions segons un recent estudi de Trebesh, Funke i Moritz al Centre for Economic Policy Research). Líders que es dirigeixen a la massa dels desfavorits, prometent-los que davant la inoperància de les institucions tradicionals com els parlaments (als quals s’ha esforçat a degradar), ells tenen la recepta per a la seva felicitat. Substitueix la consciència de classe per la de pertànyer a un col·lectiu desafortunat, que només podrà ser salvat per les fórmules màgiques d’un líder messiànic. No voldria que el que s’ha dit fins ara fes pensar en que predico un populisme «caritatiu», al contrari. La tomba de les institucions es l’estan cavant elles mateixes, al centrar-se en les seves diatribes i oblidant que la seva missió és la d’atendre a les necessitats de la ciutadania. Abstrets en el seu «monopoli» de vots, deixen via lliure als salva pàtries. El que aquí es propugna és precisament que la política democràtica torni a l’espai que els està robant el populisme. Si la demagògia i l’emoció trucada té segrestada a bona part de la població, hauria de realitzar un acostament dels reus a les institucions, per a això aquestes necessiten una generosa obertura de mires, encara que això signifiqui pèrdua de privilegis.
Si ens fixem en les xarxes socials, és bastant encertada la divisió proposada per Nielsen el 2006 sobre l’actitud de la població en general: 90% de «tafaners», 9% de col·laboradors «esporàdics» i només un 1% de participants regularment actius . Les xifres no han de ser molt diferents de el posicionament de la població respecte a la política, avui tan influenciada per aquestes xarxes. Apliquem a l’abisme existent entre el cim política, les Corts, i la gran massa de gent, molts dels quals no podríem qualificar ni tan sols de «tafaners». Hi ha un debat intens sobre un tema rellevant, els pressupostos per exemple. Quanta gent canvia de canal si es retransmet el debat? L’esforç de la dreta per fer-ho avorrit i avorrible és manifest. Per alguna cosa serà. Aprofundim una mica més: Les diferents propostes són analitzades pels mitjans: Quina tipologia de gent llegeix el publicat a InfoLibre, per citar un? Afirmaria que «els convençuts», aquells que tenen ja un posicionament previ, que l’article en qüestió enriqueix; una petita part de l’1%. Respecte als «esporàdics», difícilment passen de titular, i menys encara s’esforcen a una anàlisi que posi en qüestió les seves premisses. ¿I de l’90%, o més, restant? Ha quedat palès que són camp adobat per a la sembra dels Trump, Bolsonaro i tants altres líders de la dreta, l’exemple es va estenent pel món més profunda i ràpidament del que percebem, gràcies al fet que van vencent també a la desactivació de l’ esperit crític de gran part de la ciutadania.
Max Aub va dir respecte a la pel·lícula Serra de Terol però que és aplicable a el conjunt del que, per entendre’ns, anomenem esquerra: «Potser es trobi en aquestes velles i humils imatges el record de la figura que la meva generació va buscar desesperadament; el port de la llibertat pel camí sempre aspre de la justícia«. El port es manté inalterable; potser busquem encara el camí, però augmenta o disminueix la quantitat de caminadors? Si al segle XX estàvem en la lluita, després passem a les trinxeres i, a el pas que anem i a què va la dreta, aviat ens aixoplugarem a les catacumbes.
Ho lamento, no tinc la solució, però sí un munt de preguntes. Per exemple: Com puc aconseguir que la meva veïna del tercer es senti part del col·lectiu plomat per la dreta (que ho és!), Prengui lliure consciència i actuï en conseqüència?