Encara groggy per l’allau de cops baixos a la cambra alta, acudeixo al diccionari de la RAE i veig diverses accepcions de la paraula esbirro, que aquí resumeixo: Persona que executa servilment les ordres d’una altra, per diners o interès. Abans baixaven del castell per esprémer el poble amb delmes que lliuraven al senyor feudal, avui acomiaden per whatsapp o laminen drets democràtics, mentre les mans de l’“altra” segueixen aparentment impol·lutes.
I de sobte els veig a ells allà, a la tele, a prime time, circumspectes, apuntant un lleu somriure d’autocomplaença, no excessiu, són saberuts, amb tota la pompa i sense res de glòria. I penso: com han arribat fins aquí?
Nota: no parlo en general. La judicatura, els polítics, fins als caps de recursos humans mereixen a priori el meu respecte. Parlo dels que, per exemple, es mantenen anys en un càrrec caducat i tenen el quall de continuar mirant els seus companys de professió als ulls i actuant en profit d’un actor polític. No tots són esbirros, però d’haver-ne n’hi ha.
Com és que han arribat a mantenir i no esmenar una posició caducada (o sigui, no apta per al consum) durant anys, amb un efecte perjudicial sens dubte, perquè degrada no només la seva figura sinó per extensió a tota la seva professió i, pitjor encara, la qualitat de la democràcia del nostre país?
La figura existeix a tots els nivells de la gestió, encara que quan apareix a nivells tan alts i d’exposició pública, adquireix tons dramàtics. Però, per altra banda, és una figura que des de dalt es necessita desesperadament. Ja sigui per imatge pública, ja per coneixements, ja per posició, hi ha treballs bruts que només es poden fer a llocs concrets de l’estructura social.
Quins factors influeixen en la presa de decisió d’algú, a priori de nivell intel·lectual elevat, perquè posi en risc (o no, com veurem) la imatge pública, el prestigi i la carrera? Resumint, crec que és un tema de “bombolla”. Dins el seu hàbitat la seva imatge es veurà reforçada, els copets a l’esquena abundaran i sempre trobaran racons on aixoplugar-se professionalment. Fins i tot el seu sacrifici d’avui pot redundar en majors honors en el futur, sempre que el cercle a què pertany assoleixi el poder. Per evitar crisis de consciència, cal mantenir-se en l’àmbit de confort, apuntalat pels seus semblants, fora de perill de replantejaments crítics, cosa que permet autoconvèncer-se que s’està actuant en consciència, encara que sigui una consciència pètria i inamovible.
És el que s’està buscant és aconseguir un futur on la combinació (letal al meu entendre) d’acció conjunta d’una elit judicial dòcil i un govern sense miraments, actuïn al servei d’un poder econòmic, mediàtic i religiós determinat.
És aquesta atmosfera concreta, aquest aire mel·liflu que s’hi respira, la que dona raó de ser al joc dels esbirros, que actuen fora d’ella per, un cop aconseguit l’objectiu, tornar a la cleda. Si analitzéssim la biografia de gairebé tots els components d’aquesta elit judicial, trobaríem quantitat de punts comuns: formació elitista, relacions socials dins un marc homogeni, pràctica religiosa, etcètera, etcètera, precisament el que intenten fer perdurar i si es pot, engreixar. Les seves lleis, o les lleis influïdes per ells, intentaran mantenir una educació per a privilegiats (encara que finançada en part per l’erari públic), una sanitat privada (que afavoreixen desmantellant la pública, empenyent, qui pot permetre-s’ho, engrossir les files dels seus clients), unes normes inspirades per la religió més rància, etcètera, etcètera… Un estatus quo gestat per uns quants, que una honesta pràctica democràtica pot posar en perill, en punxar la bombolla on estan instal·lats i des d’on intenten remenar les cireres.
Si l’origen és mantenir el flux d’esbirros convençuts entre les noves generacions, la culminació també és obra d’aquest cercle, no sé si viciós però sí viciat. Amb el temps, a mesura que es van fent passos, la figura del servidor per a treballs bruts es va degradant. Si la pressió social és forta, si els resultats no són suficients, el futur professional podria perillar. Però de nou la confraria el salvarà, no faltaran llocs on ubicar el cremat, sempre que es mantingui fidel als principis que va mamar ja des de nen, o nena. Fins i tot, si cal, col·locats com a comentaristes de futbol. Perquè sí, també els polítics, fins i tot presidents, són, o poden ser al seu torn, esbirros d’instàncies superiors.
Llegint un article sobre la dreta ultramuntana nord-americana, trobo aquesta cita: “En el fons de les seves decisions (en aquest cas sobre l’avortament) jeu la convicció que el poder del govern pot i ha de ser usat per imposar una certa moral i visió religiosa a tot el conjunt de la societat”. Al final de l’article, recalca: “Aquest tribunal suprem ja ha deixat clar amb quina rapidesa la nostra judicatura nacionalista cristiana canviarà la llei per adaptar-la a aquesta visió d’una societat governada per una elit reaccionària, una societat amb una religió preferida i un codi prescrit de comportament sexual, tot plegat secundat pel poder coercitiu de l’Estat”.
Passa arreu, també a casa nostra: una elit judicial i uns aspirants a governar sense miraments, al servei d’una elit econòmica, mediàtica i religiosa disposada a sacrificar als esbirros que calgui per assolir els seus fins, el poder, en primer lloc, imposar-los a la societat en general i romandre-hi pels segles dels segles.
Article publicat a InfoLibre / Plaza Pública, el 25.12.2022: