mas maderaQue molta esquerra ha deixat Marx és una obvietat. En un món mercantilitzat, el pobre Karl no ven. Però que s’hagi fet el mateix amb Groucho, Harpo i Chico, és un suïcidi.

Què demanaven aquests? “Més fusta!”, afegint: “És la guerra!”. (Go West.  Director: Edward Buzzell. 1940). Uns malvats actuaven impunement, i només encalçant-los podien aturar les seves malifetes. Però a la seva locomotora ja no tenien carbó. D’aquí sorgeix l’enginy (“intellectus apretatus discurrit qui rabiat” que deia Ciceró). No hi ha carbó, doncs farem servir la fusta dels vagons. I els anaven desmantellant per alimentar la caldera que els permetria avançar en el seu objectiu.

Què fa avui la autoanomenada esquerra? Doncs just el contrari. Mentre els “dolents” s’allunyen mofant-se d’ells (“Bé, Red, el negoci ha està fet. –Doncs, aleshores, per què hem de córrer?”, diuen a la pel·lícula, frase digna del millor Rajoy), ells gasten el poc carbó disponible en la calefacció dels seus vagons; en “escalfar-se” tan com poden.

Els pocs, sí, pocs, sempre pocs, activistes es multipliquen en infinites tasques domèstiques, posant acuradament fins la darrera coma dels protocols d’actuació, fins a no tenir ja temps per una ídem.

En això hi ha dos riscos: El primer, que aquesta “activitat interna” sadolli ja l’exigència ètica, necessària i elogiable, que demana que “s’ha de fer alguna cosa”. Ho fa, llegeix manifestos, es crema les pestanyes en programes, protocols i organigrames. No li queda temps per a res més. Ha deixat, en el millor dels casos però no sempre, el vagó impecable i calentet. Però el tren no avança i els dolents segueixen rient-se d’ells.

La participació ciutadana (“acció de la ciutadania dirigida a influir en el procés polític i en els seus resultats”) és imprescindible, però només augmentarà i es consolidarà si es percep que el tren va endavant. La simplicitat en els procediments, la seva transparència i presentació assequible, convidaran a pujar a ell a nombrosos simpatitzants, reticents en veure els vagons en un reordenament perpetu, amb compartiments tancats amb forrellat, on se’ls demanarà que netegin les finestres, però no un esforç capaç de fer avançar la locomotora.

El segon risc és que, davant d’un departament tan llustrós, els possibles nous passatgers dubtin a l’hora de pujar, tement no sentir-se còmodes entre uns passatges tan consolidats. Vagons idèntics, amb els mateixos rètols (hi ha algú que no vulgui un món més just i solidari?), però amb les portes tancades entre ells. Quin escollir? Al final, molts es quedaran a l’andana.

Si a això hi sumem els que han sortit expulsats per la força centrífuga de picabaralles personals i entre grups, en un trajecte ple de tombs, el resultat és que hi ha un passatge disminuït. I el tren no avança i els dolents segueixen rient.

Els enginyers saben que el balanç energètic és un factor clau. I en participació ciutadana, l’equilibri entre el que requereix el sistema per funcionar i l’emprat en fer-lo avançar, és crític. Com va dir André Malraux (L’Espoir): “pensar en què hauria de ser, en lloc de què es pot fer és negatiu, un verí, sense remei”. Vull pensar que la intenció inicial de molts col·lectius és fer les dues coses, però que arribats a un cert confort en la primera fase, ja que els queda temps per a la segona.

I un afegit imprescindible: que els vagons vagin en la mateixa direcció, empesos per la locomotora de la reivindicació justa, de la indignació i el fàstic per tanta ineptitud i corrupció. No barrejats, però sí junts, confluïnt.

S’ha constituït fa poc una plataforma amb el nom d’Actúa. Ho celebro, amb l’esperança que faci honor al seu nom. Perquè sí: és la guerra.

(Article publicat originalment a Diario16)