ESCALFANT LA TARDOR

A empentes i rodolons s’està acabant l’estiu, època en què molts hauran dit la conegut concepte d’estar “carregant piles”. A les portes d’una tardor calenta, amb els ànims enardits per tanta crisi acumulada i els nervis a flor de pell per les restriccions de convivència, es proposaran nombroses manifestacions. Són necessàries per dos motius: per la injusta situació que viu gran part de la població (sí, els perjudicats són moltíssims més que els “perjudicadors” i això ha de fer-se visible), i també per la necessitat de donar via lliure a la consciència interna, que ens demana fer alguna cosa. Fins aquí bé, però què fem?, quina energia ens cal? ¿Disposem d’ella?

Ja que d’energia parlem, pensem en un col·lectiu qualsevol: la seva “càrrega” resideix en la suma del que aporta cada membre, des del seu temps o els seus diners, fins a la seva empenta i les seves relacions socials. Tot això compte i fa avançar a el grup. Fins i tot es podria dir que, si es gestiona bé, el resultat serà superior a la simple suma de l’aportat per cada individu. Aquest plantejament tan simple, gairebé babau, de Perogrullo, comença a tenir substància quan analitzem en què s’empra.

És una llei coneguda de la termodinàmica, la primera: l’energia ni es crea ni es destrueix, només es transmet. És la que hi ha, i punt. Així que, si jo tinc uns euros estalviats, em puc subscriure a Crític o El Triangle, donar-lo a el Banc dels aliments, o anar-me’n de farra, però no tot alhora, així que he de prioritzar. Si ho extrapolem a el global de la “energia” disponible, em puc comprometre amb una sèrie de rutines d’una associació, pagar quotes, però no puc estendre a un nombre il·limitat d’elles. I passa també amb el temps, la meva energia aplicada a una és en detriment de poder acudir a una altra. El mateix succeeix amb la disponibilitat dels col·lectius. Podríem calcular l’energia consumida en els nombrosos i espectaculars esdeveniments independentistes a Catalunya? Doncs imaginem ara que s’hagués aplicat a altres causes més socials. Per molt que alguns activistes es desdoblen màgicament, el donat en un lloc ja no queda per a un altre. En alguna xarxa catalana ha aparegut el lema: “Menys CDR i més PCR”. Doncs això. Si dedico el meu temps a preparar pancartes, no puc fer-ho per entretenir un grup de nens sense mitjans, o redactar una proposta de ILP. Mentre estic tallant la Meridiana, no puc informar-me equànimement sobre les privatitzacions realitzades pel partit que estimula la meva acció. Davant la limitació, cal escollir, sospesant la importància del dispendi, però també la del que es va a quedar per fer.

Seguim amb el tema: la segona llei de la termodinàmica ens diu que l’energia interna d’un sistema tendeix a créixer. Això vol dir que una part del potencial que té, l’ha de dedicar a la seva pròpia existència, a la seva organització interna, a mantenir-se en el temps, i a més, que a mesura que aquest avança, va requerint una major aportació per adaptar-se als canvis de situació. Sàvia reflexió per a molts grups: ¿és suficient, excessiu, l’esforç realitzat per a les tasques internes, en detriment, com hem vist, de la consecució dels objectius fixats pel mateix col·lectiu? Qui no coneix un grup amb multitud de seccions, territorials, sectorials, de funció, en nombre superior al dels seus associats actius? ¿Quedarà alguna cosa per avançar cap a l’objectiu fundacional? És un equilibri difícil de mantenir: Si es vol anar de pressa (un signe del nostre temps, i més a Catalunya) perillarà la coherència dels seus membres, no tots preparats per a la cursa; si es prioritza l’homogeneïtat, no quedarà alè per al progrés cap a l’objectiu acordat en comú, nascut en general de contrastar opinions no sempre idèntiques, cosa que ha significat al seu torn un consum d’energia empàtica. NI cal dir que cada picabaralla interna, cada tasca deixada de fer pel responsable, consumeix grans quantitats d’energia que si s’apliquessin a la projecció externa del grup rendirien molt més.

El potencial d’un col·lectiu pot forjar-se amb elements materials (diners, locals, útils), humans (temps, il·lusió, empatia) o intangibles (contactes dels seus membres, prestigi, relacions amb altres grups), però on emprar-los? Potser la primera premissa seria, seguint a el Rei Lleó (1994): “Tot el que veus, coexisteix en un delicat equilibri“, paraula en desús a la calor de la impaciència suïcida. Equilibri dinàmic, atent als canvis de situació, que sustenti els tres pilars de tot col·lectiu: els seus membres, l’estructura interna i la consecució d’objectius. L’atenció excessiva a un d’ells, o l’oblit d’altres, pot ser letal per al grup.

Dit això, podem emprar part de la nostra energia lectora en anar una mica més lluny: Com pot un col·lectiu optimitzar l’ús dels recursos que tan esforçadament ha aconseguit? La percepció de que s’estan fent servir per assolir els objectius aportarà un plus d’entusiasme i adhesió dels seus membres; la constatació d’aquesta coherència pot ser un reclam per a saba nova, l reclam d’una eficaç activitat en pro dels seus interessos. Gràcies a la transparència que donarà a conèixer el procés reivindicatiu, es fomentarà la participació, les dues cares necessàries de la mateixa moneda. Per la seva banda, l’estructura social ha de ser àgil i flexible, adaptable a les circumstàncies que vagin sorgint. Això requerirà ineludiblement l’ús d’alguna part de l’energia disponible (una mica de temps i molta empatia), però d’altra banda estalviarà una quantitat molt superior d’aquesta, la qual es dilapidaria en mantenir numantinament un organigrama progressivament caduc. I finalment, els objectius, raó última de l’ocupació de tot el potencial de el grup, també haurien d’anar-se revisant per la mateixa raó: un excés d’il·lusió utòpica pot significar un pou sense fons per les aportacions socials; unes aspiracions romes, confortables en primera instància però sense un futur de brega, poden descoratjar als membres del col·lectiu, fins al punt que retirin els seus fons “energètics” del patrimoni comú amb el qual col·laboren. En resum: benvingudes les explosions d’indignació que s’acosten, són absolutament necessàries, però no suficients com s’ha demostrat en els últims anys. Haurien d’anar acompanyades d’altres iniciatives de major amplitud i durada, que vagi posant en contacte les diverses energies posades en joc (ah, la confluència!) Amb el convenciment que la gran majoria dels atropellaments tenen molt més en comú del que sembla. Pensions, sanitat, educació, dependència, s’han vist sacsejades pel virus, però també per dècades de desídia i oblit quan no de lladronici disfressat de liberalisme privatitzador. Les víctimes són moltes, però les uneix un mateix botxí. ¿Sumaran suficient energia els col·lectius reivindicatius, per seguir en la lluita, quan acabi la manifestació convocada? Si us plau, fem balanç i fixem prioritats, abans de gastar els sempre escàs peculi en un sol envit.

Antoni Cisteró

 

(Article publicat originalment en castellà a la Plaza Pública, d’InfoLibre)

No Comments

Post A Comment

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.