Aquestes línies volen reflectir la preocupació pel funcionament d’un òrgan que fins fa poc tothom considerava modèlic. Potser sí, però de quin model?
No poso en dubte la validesa dels resultats de les eleccions a la Cambra de Comerç de Barcelona, sinó la vigència d’un model que de sobte ens ha ensenyat les seves vergonyes. Perquè sí, fa vergonya, pròpia i aliena. Mirem-ho més de prop, i reflexionem:
La participació en els comicis ha estat del 4,55%. Podran els guanyadors parlar també de “mandat del poble” (o en rigor, mandat del món empresarial de Barcelona)? No sols ho fan sinó que, per més inri, ho fan amb orgull perquè ha crescut al «doble». Quina legitimitat hi ha? NI els d’ara ni els d’abans poden presumir d’ella, per legal que sigui.
En efecte, més enllà del curiós privilegi de què qui pagava 75.000 € tenia dret ser de la junta, que durant anys els que fins ara remenaven les cireres (prou barates pel que sembla) mantinguessin l’estatus quo amb menys del 2% d’empreses implicades, dóna una idea de la seva poca consideració per la voluntat de l’empresariat (de tot), però també, lamentablement, del nivell empresarial que tenim. En teoria, la tasca de la Cambra de Comerç és rellevant, pot beneficiar o perjudicar a diversos sectors de l’economia, i també a altres organismes (com el Port de Barcelona, per exemple). Es considerava perillós l’accés als processos decisoris dels socis de la Cambra? Corresponia a una conxorxa entre quatre, sense gens d’interès a fomentar el joc de dues cares tan reclamant en altres àmbits: transparència/participació?
I ara, amb cara d’astorament, veuen com, simplement mobilitzant un 2% de l’electorat, la gestió de la Cambra, i per extensió el d’altres organismes públic-privats, serà gestionada per un grup d’influència preocupat per treure el país del seu àmbit natural de negoci: Espanya i la Unió Europea.
No cal dir que és una mostra més de la tàctica d’infiltració de l’independentisme en àmbits que van més enllà del purament polític. De fa temps existia en la cultura, i ara fa un pas de gegant en l’economia. En paral·lel a la inoperància insultant del Govern, i ajudat per la desídia dels remenadors de cireres de sempre, l’independentisme és coherent amb els seus postulats, intentant trobar arreu punts de suport. No és res de nou, només cal mirar com actuà (i actua) l’Opus Dei en àmbits més amplis. Però és preocupant que mentre els dirigents polítics d’aquesta opció (cal dir que legítima, però irreal), reconeixen que la República independent va per llarg, organismes claus per la convivència i el progrés (no sols la Cambra, també ho podríem aplicar als mitjans de comunicació) volen saltar correcuita a un futur que ara com ara està buit. No ho caricaturitzo: Podem assumir que la candidatura guanyadora ha recollit la diferència entre els votants dels anteriors comicis i els d’ara, que serien uns 12.000 votants sobre un total de 423.000. Es pot voler influir en organismes tan crítics pel país com el Port, la Zona Franca, les universitats, sent els representants d’un 2,84%, com a molt, del col·lectiu que diuen representar?
Poden passar dues coses, que els polítics amb ells relacionats, siguin sincers quan diuen que el que cal és dialogar, ampliar la base, atès que la República és una fita legítima però llunyana. En aquest cas, si la tasca dels representants de menys del 3% del món empresarial, que consideren que “estan segurs de la imminència de la independència”, tira pel dret (“tenim pressa”),no sols perjudicarà el país sinó que també la tasca política de donar sentit, amb el temps que calgui, a una opció independentista raonada i fonamentada en fets reals i no en somnis humits.
L’altre possibilitat és que menteixin, i vulguin seguir jugant a jocs virtuals, malgrat haver malmès tot el capital (el seu i el nostre). Si es reforça aquesta opció, el resultat pot ser el mateix que hi hagué en la primera embranzida: més empreses que marxen, reticència del govern central i els organismes europeus (que ara ja saben de què va), i per tant, una crisi social i econòmica que Catalunya no mereix.
Per acabar, fem política ficció extrapolant a uns resultats al Parlament, els percentatges de la Cambra de Comerç de Barcelona: D’un cens aproximat de 5.348.000 votants, la clau la tenen els votats per un 2,84% de l’electorat, o sigui uns 150.000 vots, el cens aproximat d’Osona o l’Alt Empordà. Portant el joc a l’extrem, cosa no tan llunyana, només els caldria desmotivar a la resta de la població, convencent-la de què, atès que el procés és irreversible, i imminent, no val la pena molestar-se en anar a decidir res amb un trosset de paper. Com va dir Aristòtil: L’elecció i no la casualitat determinen el teu destí.
Article publicat en castellà a InfoLibre, el passat 21 de maig: LA CÁMARA DEL 4%