LA GENT

Seguint anteriors articles sobre la participació social, en va venir una reflexió llegint Campo cerrado de Max Aub. Un personatge secundari llança una frase rellevant, lapidària: “La gente vale por buena, no por mucha”. En la conversa, al·ludint a certes maneres precipitades d’acostar-se al futur, afegeix una altra frase intemporal, o almenys atribuïble també al temporal de barroeria d’algunes dretes actuals: “Acabamos siempre en trozos. Sí, en trozos escogidos. Hechos trizas”. Una premonició?
Iniciar aquest camí és un arriscat trajecte cap a la font de la democràcia. Els milions, molts, la “gent” que vota Trump o a Bolsonaro, són millors?, són pitjors?, suïcides potser? Qui s’atribueix a si mateix la raó? (Gairebé tots). El pitjor és quan un “tros” es considera superior, al·ludint a mèrits propis o, el més freqüent, realçant els demèrits dels “no-ells”. És la clau del populisme: no es potencia el “tenim raó”, sinó el “som millors (i / o molts), i per tant el que s’ha dit va a missa” (al respecte, és el que ha practicat l’Església quan ven la idea de ser “fill de Déu”), al que podem afegir: “Com pot ser que no tinguem raó, si “els altres són tan menyspreables! (Salutació a Torra) Déu n’hi do! Sent tan excels, és gairebé un imperatiu imposar les nostres idees als no-excelsos”.
El dilema no és intranscendent. I davant el dubte, la democràcia ha optat per la mitjana, el menys dolent dels remeis, però en absolut garantia d’un futur assossegat. Persisteix la inquietud: ¿Valen tots els vots el mateix? Pel costat de la dignitat humana la resposta és que sí, però si entrem en la llei electoral, imperfecta d’origen, això no està tan clar, ja que si és cert que en ella un vot d’un catedràtic és igual a un vot d’un analfabet, aquesta igualtat es desfà quan es mira on viuen cada un d’ells i el pes electoral de la demarcació. Això ho marca la llei (per cert, obstinadament mantinguda tot i les evidents millores que podrien aplicar-se). A més, cada dia és més necessari sospesar un altre factor, no basat en el coneixement ni a la residència, sinó en la capacitat individual i col·lectiva d’evitar la influència nociva de publicitats enganyoses o directament fraudulentes. No sé si, per exemple, exigir un “registre de votant” (a l’estil dels Estats Units, excepte Dakota de nord), significaria ja un avanç, en significar un mínim d’implicació i interès, encara que vist el que es veu, no sembla cap garantia.
En qualsevol cas, persisteix el problema de base enfront del què pot considerar-se una democràcia ideal, on els elegits ho són amb l’encàrrec de dur a terme la voluntat del poble, de la gent. Cada vegada més, aquesta voluntat és la inoculada pels mitjans de comunicació i les xarxes socials, sovint gestionats per oligarquies invisibles (les mateixes que mantenen a partits que els afavoreixen a ells i no a “la gent”).
El dubte sobre “qui orienta a qui” es veu accentuada per la patent manca de fluïdesa en la comunicació. Potser és aquesta una de les victòries de les actuals estratègies de soroll matusser orquestrades per les dretes i els seus servils col·laboradors. El soroll no permet sentir; el seu objectiu és que, davant la sordesa de la gent, o del Govern, s’afartin de parlar. Seria la seva victòria definitiva: el silenci còmplice, a evitar de totes, totes.
Respecte a la societat també hi ha molt a fer, especialment per part dels col·lectius socials. Aquests són el pont entre el ciutadà del carrer, la gent, i l’àmbit polític que ha de rebre les seves inquietuds, alhora que, de tornada, aquest els hauria de comunicar durant la legislatura com pensa gestionar-les i el resultat de tal propòsit. Dit així sembla simple, però es fa cada vegada més difícil en els tres nivells d’actuació. És lògic que qui tingui un problema demani que se li solucioni al 100%. També és procedent que si diverses persones el comparteixen, s’uneixin en un col·lectiu per donar major força a la petició. Per fi, és de llei que aquesta arribi als partits polítics, que haurien de respondre honestament com pensen, si ho pensen, donar-los-hi satisfacció o no, fins a quin grau, i el perquè. I hauria de culminar-se el procés invers, ja que són els grups reivindicatius els que, honestament, poden traslladar als afectats o interessats com està el pati. Puja i baixa: afectats-col·lectius-política-col·lectius-afectats.
Només amb respecte, empatia, transparència i honestedat s’aconseguirà una participació àmplia i consistent, que cada vegada es fa més imprescindible. La resta és tancar-se cadascú en la seva bombolla, on tard o d’hora ens ofegarem tots.
Però què passa quan el pati està esvalotat, els professors s’estan barallant entre si, i els alumnes fa segles que no estudien? És molt freqüent que els partits intentin penetrar en els col·lectius que haurien d’informar-los de les inquietuds ciutadanes, inoculant peticions esbiaixades, interessades, ja sigui per justificar la seva acció, ja per soscavar la capacitat de gestió dels seus oponents. No oblidem que fins i tot els col·lectius aparentment innocus són una font inesgotable de vots. Aquella subvenció a una coral (i no a una altra que canta igual de bé), aquella cessió d’un local, aquell viatge gratuït a una associació veïnal (Pujol va ser un artista en aquest sentit, d’aquella pols …), van teixint una espessa xarxa de complicitat que no només reforça l’estatus dels membres del col·lectiu davant la societat en general, sinó que deteriora la imatge pública dels “altres”. Es genera una servitud de la qual és molt difícil lliurar-se.
Per millorar la dinàmica, caldria una independència de criteri, a la qual hauria d’afegir equanimitat en la valoració dels problemes i dels avenços cap a la seva solució. Es tracta d’una tasca pedagògica de l’àmbit polític cap als membres del col·lectiu i a la societat en general (sovint mitjançant aquests), que hauria de posar en relleu els causants dels disbarats, les debilitats de les solucions proposades, però també els impediments que aquestes troben per dur-se a terme siguin estructurals o polítics. No és gens fàcil buscar sortides als gravíssims problemes actuals en un món que navega empès pel vent de la cobdícia, amb una majoria parlamentària fruit d’una escanyolida estructura d’aliances, més que variables histèricament bipolars. Es pot arribar a entendre que, demanant 100, s’aconsegueixen 70? S’adonen que l’alternativa no és el zero, sinó el negatiu? O no va ser així durant la gestió de la crisi de l’any 2008 per Rajoy i companyia (quatre ministres de sanitat en set anys: Mato, Alonso, Báñez i Montserrat, Déu n’hi do! Com haguessin reaccionat a la pandèmia?, com ho haurien explicat?).
Vindran més pandèmies, es generaran més crisis econòmiques i ambientals. Les solucions no vindran només per les manifestacions dels col·lectius. Són necessàries, però no suficients. Però tampoc es generarà una política obertament solidària i justa sense la col·laboració, i la pressió, de “la gent”. Podrien els col·lectius socials transmetre el fet de sentir que, sense ser l’ideal, l’excels, hem afrontat el repte més gran de segle, de pautes desconegudes, amb la millor disposició possible, entre les possibilitats existents?, que només una opció que pensi a “la gent” i no en uns pocs pot establir un sistema amb garanties per afrontar-les en el futur? I per tant: com es reflectiran la por, el soroll, la gestió vigents avui dia en les següents eleccions a Corts?
Recordo una anècdota de fa anys. Se celebraven uns comicis en l’àmbit estatal i, al carrer, vora el col·legi electoral, hi havia una taula en la qual demanaven firmes per algun objectiu mediambiental. Vaig estar xerrant amb diversos joves que estaven en ella i, després de signar, els vaig preguntar: ja heu anat a votar? I la contesta va ser que ells no votaven, que no creien que servís per a res. La meva resposta va ser: “Sobre que no serveixi per a res, un no rotund; per a alguna cosa, segur que sí, sigui per avançar o per retrocedir. Potser no s’eliminaran de cop i volta les centrals nuclears, potser no es prohibiran totalment les tèrmiques, però la situació d’aquí a uns anys no serà la mateixa si guanyen uns que si guanyen uns altres”. No els vaig demanar esborrar la meva signatura, creia en la seva causa, però reflexionar sobre aquella conversa va ser el detonant que em va impulsar a iniciar les meves reflexions sobre el paper dels col·lectius en l’evolució política d’un país, ja que a la seva mà està fer circular molta de la informació que utilitzarà el ciutadà, la gent, en el moment de decidir la papereta que posaran a l’urna. Encara segueixo en això.

Article publicat originalment en castellà a InfoLibre (Plaza pública)

No Comments

Sorry, the comment form is closed at this time.