L’ESQUERRA CONFINADA

Traducció de l’article publicat a InfoLibre, el 6.5.2020, a la secció Plaza Pública.

L’ESQUERRA CONFINADA

Antoni Cisteró (2n. mes de confinament)

O hauré dit confitada, perquè se la mengi amb patates la dreta populista? Va passar a França, el país de la llibertat, la igualtat i la fraternitat: els desheretats votant al Front Nacional o com es digui ara. Podem evitar-ho aquí? Les receptes vigents fins avui, seran vàlides a partir d’ara? Ens manifestarem respectant els dos metres de distància?

Ha dit el president Sánchez (2020.04.28): Haurem d’aprendre a viure en aquesta nova “normalitat”. Està l’esquerra començant a estudiar? Quan arribi l’examen, hi haurà gent, mitjans i coneixement; rutines i estructures adaptades a ella?

L'”esquerra”, en el més ampli sentit, té necessitat d’agrupar-se; adquireix la seva naturalesa en reflectir el sentir de la gran massa de la ciutadania espremuda. No em refereixo només, encara que també, a la confluència política per aconseguir un món més just i solidari, sinó a la possibilitat de concentrar-se en manifestacions, esdeveniments i assemblees, dels centenars, milers, de plataformes, marees, col·lectius, grups i grupuscles que lluiten aquí i allà per millorar la situació social de la ciutadania, que és el que s’ha fet fins ara, amb més o menys èxit.

La pandèmia, reacció lògica de la Terra al maltractament sofert, canviarà les nostres vides en, com a mínim, tres aspectes. Una crisi econòmica sense precedents per la seva amplada i profunditat; el distanciament físic, i les ciberrelacions que això afavoreix.
Respecte a la primera, sembla obvi que les oligarquies, amb la dreta que els serveix, i amb la paella pel mànec, volen coure’ns al foc lent de la por. Acabada la bicoca del consum, en què, copiant l’anunci de la Propietària, corríem per tenir set, ara toca el terror a emmalaltir, la paüra a quedar enfonsat per sempre en la fossa de la misèria. Quiets!, S’ha acabat córrer, benvinguda la por!

Abans de començar el ball, ja hi ha un percentatge de la població, a la qual se sol anomenar “classe mitjana”, profundament espantat, que veu com els seus drets, juntament amb els seus ingressos, es van retallant sense que la resistència a aquest procés sigui la que hauria de ser. Els mitjans de comunicació ens ofereixen nua la classe dels desheretats, els “nadies” de Galeano, la posen a la vista de tot el món, com un veritable grup social en el qual tem caure aquell segment de població que viu dignament de la seva feina estable, el què li permet dedicar esforços a justes reivindicacions. Per això, en lloc d’agrupar-se i lluitar per revertir la situació, es tanquen en la seva closca, el virus ajudant, i deixen que els buldòzers els vagin empenyent a la fossa comuna, prèvia rapinya de tots els seus béns.

Davant la crisi tots patirem, però la gent gran, tot i que sovint coberts per unes pensions que algú comença ja a suggerir que es retallin, es veuran afectats pels altres capítols. El tema de l’edat no és intranscendent per als moviments d’esquerres. Per molt de pressa que s’avanci en les diferents etapes de desconfinament, difícilment podrà haver-hi concentracions ni assemblees com les anteriors; cada vegada serà més difícil sostenir els locals on es forgen les meritòries reivindicacions per l’habitatge, les pensions dignes i tantes altres. Les vies d’organització variaran, i no és segur que els actuals membres dels grups s’estiguin preparant per a això. Diu el tecno-sociòleg Zeynep Tufekci: “Abans d’internet, el tediós treball organitzatiu necessari per evadir la censura o organitzar una protesta també ajudava a crear la infraestructura que servia de suport a la presa de decisions i a les estratègies per sostenir esforços. Ara, els moviments poden saltar aquestes etapes, la qual cosa amb freqüència els debilita “(El País. 2014.03.30. P. 10). Com es reforçaran?

El distanciament penalitzarà la forma tradicional de moure’s en el món reivindicatiu. Es requerirà enginy i creativitat per dissenyar noves formes de relació, començant per les cibernètiques. No es pot aturar un desnonament per Twitter, ni una manifestació cap a Zoom. A més, en la majoria dels casos, succeeix que el segment d’edat predominant en aquestes accions no està molt bregat en el maneig de les noves tecnologies de comunicació, a partir d’ara imprescindibles per mantenir un mínim de cohesió a l’interior dels grups i també entre ells.

No tinc la solució. Lamento dir-ho ara que el lector ja fa uns minuts que em suporta. Però, honestament, no la tinc. Però sí que sé que les eines que s’utilitzaran per sortir, o millor, adaptar-se a la terrible crisi que s’acosta, estan dominades per la dreta, al servei de l’oligarquia que s’enriquirà, encara més, amb això. Hi haurà draps calents i algun fred; uns pocs pacients es revelaran, i si tenen sort seran absorbits pel sistema, podent fins i tot arribar a conduir alguna maquinària d’arrossegament. Però quins mitjans tindran els sindicats, les marees, els col·lectius de reivindicació social, els militants de partits d’esquerra, els seus simpatitzants, per aturar el tsunami? El que sí que és segur és que els FAES, els Steve Bannon, els Salvini, els Trump o els Bolsonaro, disposaran de tots els diners i el material que desitgin, de la formació precisa, de rotatives sostingudes per crèdits ad hoc dels bancs, de la prèdica a les esglésies (amb la seva Càritas, però també els seus Opus i els seus legionaris, perquè no s’escapi ningú de la cleda). A més, ¿algú dubta que ja s’estan preparant per a la nova dinàmica social? Per cert, he llegit diverses notícies en què uns voluntaris recullen aliments, que després porten a la parròquia del poble, per distribuir-los entre els menys afavorits, el que és encomiable. Però que jo sàpiga, en cap cas s’han portat a una “casa de poble”, ni tampoc a un sindicat o la seu d’una marea. No proposo caure en el clientelisme, de cobrar-se el favor, però sí que seria recomanable que l’esquerra prengués consciència del terreny que està deixant al contrincant, tancada com està en la seva àrea.

Mentre a la dreta proliferen els bots, els community managers assalariats, les bases de dades que faciliten mailings massius, a l’esquerra es tanquen (no per censura sinó per esgotament, per desatenció, per inanició) pàgines de Facebook, comptes de Twitter o plataformes participatives. Quants grups sobreviuen únicament per l’obstinació d’uns pocs numantins? L’energia d’aquesta cobertura que va desfilant, quanta falta ens farà a mesura que la crisi vagi congelant a la ciutadania! Batalla desigual. Ja no val allò de “resistir és vèncer”. Ara cal proclamar l'”adaptar-se (a les noves regles i conseqüències de la crisi) és vèncer”. ¿Ho està preveient l’esquerra?

Podríem obrir un debat sobre com hauria d’actuar l’esquerra postpandèmica sota els nous condicionants que inevitablement estan aflorant? Jo m’apunto.

No Comments

Sorry, the comment form is closed at this time.