PARÀSITS

No vull parlar de cinema, tot i que el vampir Donald ja s’ha pronunciat contra l’excel·lent pel·lícula coreana. Em referiré a la definició als diccionaris: Dit d’un organisme que viu a costa d’un altre, alimentant-se d’ell i depauperant-lo sense arribar a matar-lo.
La referència em va venir al cap en escoltar les declaracions de la diputada Bassa admetent que li “importa un rave” la governabilitat d’Espanya. Podria entendre el comentari pel seu amor fraternal, però és inadmissible en l’àmbit en què es va produir. Assumint que els diputats tenen com a missió vetllar, entre d’altres, per aquest concepte, pel funcionament del país, em pregunto com ha de sentir-se cada vegada que verifica l’ingrés del seu salari, pagat per l’esmentat “rave”. El mateix podria pensar de la CUP, que només pensa assistir uns pocs dies a Congrés, temps que dedicarà a “incendiar”, però sense renunciar al sou.

Al meu entendre, el problema és molt més ampli que el simple estipendi. Encara que a vegades no ho sembli, la tasca dels parlaments és àrdua, difícil i complicada, en haver de conjugar posicions i interessos molt diversos, pensant (en teoria) en el bé comú. La presència d’aquests “organismes” és en detriment d’altres possibles diputats que sí que podrien assistir a comissions, estudiar propostes i legislar, en suma: treballar per al país, siguin de la tendència que siguin.

Idèntica posició tenen els europarlamentaris. En contemplar la imatge de Puigdemont, Comín o Ponsatí a la porta de l’Eurocambra cal preguntar-se quin serà la seva posició respecte a la PAC, a la seguretat comuna europea, el Brexit, la Taxa Tobin o la Google, els refugiats i tants i tants temes difícils d’estudiar, negociar i acordar entre els seus heterogenis membres. La resposta em temo que és: cap. Viuen a costa del seu hoste, s’alimenten d’ell (no només econòmica sinó també jurídicament i mediàtica), i el depauperen (tractant temes personals en lloc dels crítics per a tots els europeus), sense arribar (afortunadament, encara que en això estan) a matar-lo.

Penso que també alguns dels dirigents de l’independentisme actuen de la mateixa manera respecte a mateix moviment. Després de deu anys d’aventures, pot un veritable indepe pensar encara que amb el lideratge dels qui el van depauperar, el procés amb els seus dubtes, fantasies, falses promeses, farols i traïcions mútues, podrà arribar ni tan sols a entreveure l’anhelada República? Voler que el teu país sigui independent és legítim, tot i que les barbaritats mediàtiques d’uns i altres fan cada vegada més difícil prendre una opció basada en la raó. El que no és legítim és alimentar-se de la il·lusió de centenars de milers de persones en benefici partidari o fins i tot individual, depauperant el moviment amb gestos cada vegada més histriònics i buits de contingut. En què beneficia la presència de Torra a Parlament, a la taula de diàleg o al mateix independentisme? I al futur de Catalunya?

Tot col·lectiu necessita l’esforç dels seus membres per avançar. I avançar, segons el diccionari, és moure’s cap endavant. Espanya, Catalunya, i també el moviment independentista necessiten membres que avancin en simbiosi (traient profit mutu de la vida en comú). Els seus objectius només tindran raó de ser si, en posar un peu davant de l’altre, i un altre, i un altre…, eviten i s’allunyen dels elements que, mitjançant girs hipnòtics de dansa dervix, impedeixen acostar-se a l’horitzó.

VEURE L’ARTICLE APAREGUT A L’APARTAT “Librepensadores” d’INFOLIBRE, en castellà.

1 Comment
  • Maite
    Posted at 22:28h, 25 febrero

    Les paraules de la senyora Bassa em van indignar profundament; potser perquè penso, con Terenci i com Marx, que “res d’humà m’és aliè”. Si a la senyora Bassa no li importa la governabilitat d’Espanya, i per tant el bé O el mal de milions de persones, és una miserable.