Placebo, paraula que segons la RAE significa «substància que, mancant per si mateixa d’acció terapèutica, produeix algun efecte favorable en el malalt, si aquest la rep convençut que aquesta substància posseeix realment aquesta acció».
De vegades pot fer la impressió que el placebo cura. L’autosuggestió, la fe, si no mou muntanyes, almenys les fa més visibles i falsament més properes. Però no esperem que a base de placebos s’erradiqui una pandèmia per més que individus com Trump o Bolsonaro insisteixin en el seu poder terapèutic.
Ja que hem començat a parlar de política, seguim: quin paper tenen els placebos en el joc polític d’avui? Les xarxes socials han potenciat la seva rellevància: si poso un “m’agrada” a una pàgina de Podem, ja sóc d’esquerres? Si segueixo un compte de Twitter de La Razón, ja sóc de dretes? Anem pel primer capítol, aquesta esquerra que no es pot permetre el luxe de basar-se en la fe o en la superstició per assolir els seus objectius.
Des de les batalles a camp obert, físiques i multitudinàries, de la primera meitat del segle XX, es va passar a una guerra de trinxeres, des de les quals a penes s’entreveu l’enemic (sí, enemic, siguem clars), amagat com està darrere dels difusos lobbies, les SICAVs i els fons d’inversió. Ara sembla que cada trinxera lliura la seva batalla (la lliura realment o és pur postureig?) convertint-se en un regne de taifes, de manera que els reductes acaben convertits en unes catacumbes, on mitjançant el consum de placebos es té la sensació de seguir lluitant , perpetuant la manca d’avenç cap a uns objectius que (com declaren) haurien de ser els de tots (justícia, solidaritat, empatia amb el feble…).
El placebo té un efecte aparentment positiu a nivell personal. Un exemple serien els “fidels” que des de fa dos anys tallen diàriament la Meridiana de Barcelona, darrere de la independència del seu territori. Tornen a casa amb una caloreta amable, amb el cor ple a vessar, amb la sensació d’estar al costat dels bons, de la veritat. Un senyal de la seva bondat és que es perpetuen en el temps. Però això ha influït en l’objectiu declarat? Al contrari: quants conductors enrabiats han canviat d’opinió sobre un moviment que necessitaria de l’empatia popular, avui corroïda per tant gest banal?
I això a tot arreu. Quants dels que, pujats en una estàtua de la Sorbona, empastifada de grafits, manifestaven la seva indignació per l’accés de Le Pen a la segona volta presidencial a França, havien anat a votar opcions viables d’esquerra uns dies abans? Quants pertanyien al 26% d’abstenció? Segur que, des de dalt del marbre, sentien una caloreta, una autosatisfacció per ser tan atrevits, tan “d’esquerres” que arriscaven el trencar-se la crisma si relliscaven. Placebo. Filant fi, el mateix efecte que haurien sentit els votants d’instàncies molt minoritàries a l’hora de dipositar el sobre a l’urna, inclosos també molts dels 270.000 vots nuls.
Tornem a les catacumbes, on habiten aquells pròcers de l’ortodòxia, asseguts al voltant d’una taula hores i hores, engegant manifestos que només ells, i encara, llegiran. Gairebé tots percebran el confort d’haver treballat per a la causa, des del càrrec en un col·lectiu escleròtic. En allò individual és comprensible, digne de respecte, però la legítima autosatisfacció per un suposat deure complert no pot amagar que la causa no ha progressat un mil·límetre. A nivell col·lectiu també s’hauria de plantejar si aquelles hores, aquell local, aquells fons, s’estan emprant per acostar-se al seu objectiu fundacional o s’està florint portes endins, en un procés agradable i còmode però que porta a l’extinció.
Lamento ser ocell de mal averany, però fins i tot al camp dels placebos s’està perdent el pols. I no pot ser altrament, ja que són la columna vertebral del populisme de dretes més estès.
O no ho són les sopes amb ona mediàtica que en engolir-se donen una sensació (només sensació) de llibertat, variaran l’entrada Ayuso-Trump? Perquè sí, placebos n’hi ha per tot arreu, però les conseqüències són diametralment oposades. Donar cops amb un pal de golf a un semàfor dóna una caloreta interna al saber-se part d’un tot, d’estar del costat correcte de la història, aquell que conclou la seva reflexió amb un “i a qui li vagi malament, que es foti”. N’hi ha prou per convèncer-se a si mateixos que pertanyen a un col·lectiu donat, aquell en què, arribat el moment, acudiran a les urnes al toc de corneta de qui els ha fet, o això creuen, lliures. El placebo populista en si no aporta res, però el seu efecte engrosseix les files del seguiment sectari sense més compromisos ni esforços, donant una pàtina “guai” a la penya. Sí, és una emulsió edulcorada i fàcil d’engolir.
En canvi, la caloreta interior aportada pel placebo d’esquerres no homogeneïtza sinó que individualitza. Com declarava W. Buffett, ells van guanyant, així que no podem permetre’ns el luxe d’anar prenent beuratges d’autosatisfacció. Camus va dir: «a Espanya els homes van aprendre que és possible tenir raó i, així i tot, patir la derrota; que la força pot vèncer l’esperit, i que hi ha moments que el coratge no té recompensa». I en aquesta lluita desigual, no es pot desaprofitar gens ni mica d’energia, que és molta, però dispersa i sovint malgastada en salves.
Com distingir-ho? Diuen que Sòcrates, quinze dies abans del seu acceptat suïcidi, va dir a un deixeble: m’estic plantejant començar a estudiar la flauta. I l’altre va preguntar estupefacte: Però, per què? Al que el filòsof va respondre: I per què no? Placebo pur i legítim. Però si el seu objectiu no hagués estat passar distret els últims dies de vida, sinó col·laborar perquè una orquestra toqués correctament una simfonia, el seu esforç hauria estat erm i en perjudici del conjunt musical.
Recordem la frase lapidària de Max Aub: digo mintiendo: hice lo que pude. Crec que donaria per a un llibre. Analitzem-la almenys en aquest article. A la base d’aquesta afirmació, hi ha la necessitat de fer tot el que es pugui en funció d’un objectiu, tenint presents els actius de què es disposa. I aquest tot inclou allò que es dilapida en placebos i s’hauria de dedicar a augmentar l’eficàcia en l’avenç cap a el que és desitjat. Si escau, ho va definir amb claredat: la meva generació va buscar desesperadament el port de la llibertat pel camí sempre aspre de la justícia. Ens quedem pel camí, però aquest és el camí.
Quina diferent la llibertat a què es refereix Aub de la variant d’Ayuso o Puigdemont! Aspre, requereix un cert sacrifici per engolir-la. La batalla és desigual: llaminadures contra amargs xarops. I així, requerirà tota la nostra aportació, tot el temps, tota la il·lusió i tot l’actiu disponible, tant en l’individu que posa l’espatlla, com del col·lectiu que l’acull i canalitza l’esforç.
S’entreveu un futur carregat d’eleccions. Per això, ja des d’ara, els esforços i decisions dels col·lectius que busquen un món més just i solidari haurien de tenir present on porta la seva feina diària, sospesant si el sempre escàs bagatge s’empra a satisfer l’ego, individual o grupal, en detriment del conjunt de la societat, o en objectius comuns de justícia i solidaritat. Perquè estan per això, no?
Article publicat a InfoLibre/Plaza pública; https://www.infolibre.es/opinion/plaza-publica/placebo_129_1260477.html