Metro, hora punta, ple de gom a gom. Per un moment, enfileu-vos i mireu per sobre els caps. Molts d’ells, capcots abstrets pel seu mòbil. Baixeu, tanqueu els ulls i penseu: A quants d’ells els afectarà l’onada d’intel·ligència artificial que està a punt d’inundar-nos?
No ens mullarà els peus, no ens refredarà el melic. No. Ens arribarà al cap, i s’hi quedarà. No serà innòcua, atès que fins i tot els seus pares ens adverteixen: Elon Musk i Steve Wozniak han demanat una moratòria de sis mesos en l’aplicació de molts dels instruments que ens amenacen[i]. Pot ser un toc d’atenció, però també una voluntat de protagonitzar les dues cares de la moneda: la dels que desenvolupen el giny, i la dels preocupats pels seus efectes.
En el cas que avui veiem, les conseqüències són encara més perjudicials. Fins ara, els canvis, les revolucions (feudal, industrial) requerien vàries generacions per passar d’una situació a una altra més favorable a la societat. En aquells temps, el motor era la revolta i el detonant l’abús de poder. El poble va necessitar dècades per pair l’aparició del vapor, o l’ús domèstic de l’energia elèctrica. Cada pas endavant causava danys a la gent que el feia. Els primers trens, o els primers cotxes, malgrat la seva escassa velocitat, van causar nombrosos morts. Podríem trobar un exemple més proper en l’actual proliferació de les bicicletes i els patinets en l’entorn urbà. Primer, ningú mirava a dreta i esquerra abans de passar el carrer, i molts i van deixar un maluc, un canell o fins i tot la vida (descansi en pau, Muriel Casals). Amb el temps, han anat venint els carrils bici i les regulacions amb les seves corresponents sancions.
L’inici de la revolució d’internet, el mateix. Molta gent va perdre la feina i van aparèixer desaprensius que estafaven els menys advertits. I va començar a sorgir una legislació que ho regulava. Però tard i tímidament. La velocitat d’aparició de nous ginys digitals va molt més de pressa que l’adaptació de la gran massa de la població a ells.
En general, el procés no ve marcat per les necessitats dels consumidors, sinó per l’ànsia de benefici de qui veu que un nou invent pot captar l’atenció del mercat. Aleshores, utilitzant tots els ressorts de la psicologia de masses, s’estén arreu la seva venda sense una anàlisi crítica prèvia. Només quan la massificació i el desconeixement provoquen abusos, l’administració mirarà de posar-hi fre. Ho podem veure en moltes aplicacions, jocs, realitat virtual, Tick-tock, Twitch, i fins i tot en els moderns ”bitcoins”. Molts incauts hi cauen.
Però el que ve ara és més greu. Els anteriors canvis eren rebuts per una societat més o menys homogènia, que tard o d’hora en valorava l’efecte i n’adoptava les correccions i, si calia, l’Administració ho regulava, tard però ho feia. Però la Intel·ligència Artificial va directe al cervell, i d’ell a tot el capteniment humà. Temps enrere, el feudalisme va caure perquè els súbdits van accedir a més armes, eren més nombrosos i feren la pressió necessària (i a vegades força sagnant). La Revolució Russa del 17 fou una sortida violenta del feudalisme. Els senyors tenien el control de les terres, i els revoltats els hi van prendre.
Més endavant, el que tenien i controlaven els amos eren els mitjans de producció. Tenien calés i amb ells compraven màquines a les quals no podien accedir els obrers que es veien forçats a llogar el seu temps i la seva força. Uns pocs controlaven les eines, i quan hi havia abusos, amb gran sacrifici, els afectats es revoltaven: vagues, atemptats, morts. Però hi havia la consciència que, encara que costés, el canvi era possible. El cervell, La voluntat, els sentiments, continuaven sent propietat de l’individu.
Ara és diferent. A cavall de l’hedonisme, de la novetat, del fals sentiment de “participació”, tot plegat reforçat per les sofisticades tècniques emprades per crear addicció, el que està en joc, el que està sent apropiat per una minoria, no són ni les eines, ni el temps; són les mateixes circumvolucions cerebrals, i el comportament de la gent en funció d’elles. El serf sabia com agafar l’aixada per xafar un cap; l’obrer sabia com aturar les màquines, i l’home (o la dona) cibernètic? Com es pot enfrontar a qui l’està esclavitzant, controlant les seves dades i condicionant la seva emotivitat i amb ella les seves accions?
Les grans oligarquies han après. Els processos d’esprémer la població mitjançant la possessió de béns materials era feixuc i fins i tot podia ser revertit. Ara no, l’efecte adormidor, de dependència en qualsevol aspecte de la vida, de tancar les ments en bombolles d’imaginària satisfacció, em temo que no és reversible. Com a molt ho podem frenar una mica, encara que la petició d’una moratòria de sis mesos per un tema que condicionarà moltes generacions, té més de burla que d’altruisme. Tal vegada un pal·liatiu seria desenvolupar en paral·lel destreses mentals i socials clàssiques, però no crec que la gent estigui per la labor, ara que fins i tot els cotxes i els ordinadors o els mòbils es venen cínicament amb l’argument de la llibertat i del control del destí propi. I em pregunto, amb la periodista Susana Cuadrado[ii], parlant del GPT-4: Què és pitjor: que els robots siguin cada cop més llestos, o que els humans siguem cada cop més tanoques?
Article publicat a CLUB CORTUM / Àtoms, el 17.4.2023: https://cortum.org/2023/04/17/pot-una-bombolla-fer-la-revolucio/
[i] El País, 2.4.2023. Ideas. Pàgina 5.
[ii] La Vanguardia, 25.3.2023.