PUIGDEMONT EN PARAL·LEL

EL PARAL·LEL DE PUIGDEMONT

Han aixecat bastant enrenou unes declaracions de Pablo Iglesias a Salvados, que podeu veure a l’enllaç que us dono:

Sorgeixen diverses qüestions, que intentaré analitzar:

LEGAL: Diu el líder de Podem sobre Puigdemont: “va portar les seves idees polítiques fins a un extrem, i per vies al meu entendre errònies i que no tenen per què ser indiferents al dret”. Més enllà del que signifiqui indiferents al dret, concepte que repeteix després, no són les idees (sempre legítimes), sinó les vies les que grinyolen. Ja que malintencionadament, l’entrevistador l’ha portat a l’àmbit de l’exili de 1939, podem dir que tant Companys o Azaña com Franco, portaven a sobre les seves idees polítiques. Els primers eren la legalitat, i el tercer qui la va infringir. Que això estava malament ho demostra que els criminals judicis franquistes presentaven càrrecs per haver atacat el Moviment, que ells consideraven la legalitat: una mena de Llei de Transitorietat? Si féssim el paral·lel amb una mica d’humor (negre), podríem dir que el cas actual tindria un paral·lel entre Puigdemont i Franco en la hipòtesi que aquest hagués perdut i s’haguera hagut d’exiliar. Això és portar la causa fins a un extrem irreal, però no ho és tant si ho comparem amb l’inefable Trump, que sí que va voler subvertir les institucions des de dins. Aquí sí que hi ha un paral·lel amb el paper del president que, en lloc de defensar, va intentar trencar la legalitat catalana (Estatut) i espanyola (Constitució).

HISTÒRICA: He intentat explicar en unes breus entrades al meu blog, el que va succeir el 5 de febrer de 1939, quan els presidents Azaña, Companys i Aguirre van passar a l’exili pel Coll de Lli. Ni Companys, ni tampoc els altres, van deixar a l’estacada als seus companys de govern (recordem: “el dilluns tots al despatx”?). En la mateixa expedició anaven alguns d’ells, mentre que altres van passar pel Pertús. Va passar sense un cèntim (expliquen que Aguirre va haver de pagar-li l’esmorzar a la fonda dels Traginers a Les Illes i deixar-li alguns francs), i després es va mantenir amb els fons que li passava la República. No va abandonar França per amor al seu fill, ni va fugir. Va afrontar el seu arrest, judici i execució amb enteresa, mentre que Puigdemont ni tan sols va donar la cara en el seu poble el famós 1-O, quan la seva presència hagués dignificat el referèndum i posat en un compromís a les forces de l’ordre.

SOCIAL: La culpa no és només de Puigdemont, ve de molt abans, però sí que és un capdavanter de la ruptura social que pateix Catalunya. I aquí rau, al meu entendre, la clau per desencallar l’embolic del Procés.

El 2017, es van subvertir moltes lleis, tant espanyoles com catalanes. Es va atiar el foc de la divisió entre bons i mals catalans, i ha de ser a Catalunya on s’ha de trobar una solució. El trist paper del PP de Rajoy, molt criticable, corresponia a una Espanya que es veia ferida per un flanc. Em sabria greu que les declaracions d’Iglesias fossin fruit d’una òptica semblant, allunyada del dia a dia de Catalunya. Aquí, pràcticament no s’ha defensat ni s’ha jutjat el mal que es va causar a l’Estatut i la societat catalana, tot s’ha fet fora de l’àmbit on més s’ha patit l’impacte (judicial, però també polític i social). Són els propis perjudicats els que haurien d’esforçar-se a trobar una solució digna a tan greu envit.

Com? Per descomptat ara serà més difícil, amb un vicepresident en funcions, liderant un govern en funcions (i barallant-se diàriament), controlat per un Parlament suspès. Potser l’única via a mà, ara per ara, sigui que els catalans (independentistes inclosos) s’adonin el mal que s’ha causat i ho reflecteixin a les urnes, el més aviat millor. Si alguna cosa faltava, a la irresponsabilitat de Torra que, donant la legislatura per acabada fa un any, no va convocar eleccions, limitant-se a gestos vacus amb les seves pancartes, se suma ara la situació de buit institucional en un dels moments més crítics de la història recent, amb la pandèmia en augment, un deute enorme i una qualificació creditícia per terra, i una debilitat institucional i de lideratge per canalitzar les ajudes de la Unió Europea (aquella de la qual si Puigdemont s’hagués sortit amb la seva, haguéssim marxat). I ara, amb aquest panorama, per la ineptitud de l’”exiliat” a muntar un partit (tasca difícil per a qui ha sembrat la divisió a tots els nivells), es perllonga cent dies més la crisi institucional.

Pel fet abans d’”exiliar-se”, i pel que ha seguit fent després, sembla evident que un primer pas cap a la solució seria que els catalans el desessin al bagul de la història. I després llancessin la clau. I després, asseure’s a dialogar, a casa. Com podem desitjar una taula de trobada amb l’Estat, si no som capaços de fer-ho prèviament a Catalunya?

Fins i tot els partidaris de la independència haurien de veure que només amb un reset, amb cares noves exemptes de les astúcies puerils, de repúbliques de bitcoin i dels exèrcits llogats, serà possible defensar i fer avançar les idees independentistes tant a Catalunya com a Espanya i fins i tot en l’àmbit europeu i mundial.

No Comments

Sorry, the comment form is closed at this time.