RÈQUIEM PER EN PASQUAL

Després de mort Pascual, li porten l’orinal. S’ha fet tard, cada cop més tard, però: com va morir Pascual?

La convulsa situació política actual enfonsa les seves arrels en anys, dècades, de desídia, de mirades curtes, de por cerval de perdre la poltrona. Aquests dies en què es parla tant de la Constitució, un es pregunta: poden ser vàlides les mateixes regles del joc a l’època de la Intel·ligència Artificial, que quan els telèfons eren andròmines de baquelita?

Avui el país trontolla, i també moltes comunitats autònomes: un sistema pensat per al bipartidisme ha passat a tenir múltiples actors, on fins i tot els minoritaris tenen de vegades la clau. Fins aquí res censurable, pot ser un reflex d’un acostament i modulació més gran del voler de la població. Però no hi ha dubte que no només la Constitució, sinó també la Llei electoral, i tantes altres, acusen la seva obsolescència davant la frenètica evolució social.

Hi va haver governs amb majories absolutes, mandats que van durar lustres, però que ni així van tenir els pebrots o la consciència cívica de modernitzar alguns dels suports de la convivència política. La rància imatge que dóna el sistema judicial, per exemple. S’hauria pogut progressivament adequar les estructures al pas dels temps, però no es va fer. I ara que alguns ens adonem i d’altres se n’aprofiten, sembla que ja no s’hi està a temps, ja que per a un aggiornamento serien precisos consensos ara per ara inimaginables.

Ni els González, ni els Aznar, com tampoc els Pujol, amb un poder suficient i sovint arrogant, van voler servir el país amb mesures raonables de modernització. A Catalunya, després de gairebé cinquanta anys d’autonomia, encara no hem estat capaços de consensuar una llei electoral pròpia. L’evident interès a seguir amb la llei espanyola per afavorir els caciquismes locals mereixia una resposta per part de totes les forces polítiques que mai no va existir.

Mentrestant, la dreta més extrema (atenció a la suma de vots dels dos partits!) va aprofitant la situació per enfortir-se al territori i a peu de carrer. Des de la riba, veu com tirs i troians s’agiten i debaten en unes sorres movedisses que ningú no va voler estabilitzar quan es va poder. Com deia Tito Livio (XXI, 7) “Mentre a Roma discuteixen, s’ha pres Sagunt” i, afegeixo, també diverses comunitats així com nombrosos ajuntaments. Tindríem la mateixa situació, a la nació i a les comunitats autònomes, amb una llei electoral més ajustada a la realitat, una Constitució d’acord amb els temps, o un CGPJ renovat obligatòriament?

Dubto que per molts boca a boca, consentits o no, que es puguin fer entre minories reanimin Pascual. No només perquè mentre ho intenten, la dreta ja ha omplert la casa de caspa. També perquè entre els veïns no hi ha la necessària i suficient reacció. Atònita, anestesiada, la ciutadania contempla les lluites de galls des de la línia, més atenta al soroll que a les nous, espera asseguda el resultat per pronunciar-se. I mentrestant no es percep la necessitat d’una modernització de les estructures que sostenen l’entramat. Així, poc falta perquè la guineu es mengi tots els galls, com ja va passar, i va durar quatre dècades.

S’està plantejant una futura legislatura hipotètica en clau de modernització. Però ha faltat la feina prèvia de conscienciació ciutadana per fer-ho. Només quan interioritzem majoritàriament la necessitat de posar-se les piles, podrà ser efectiva aquesta actualització de les estructures. Reconec que hi ha infinitat d’iniciatives: associacions, fòrums, clubs de debat i reflexió que aprofundeixen en aquest sentit. Però són poques i tancades en si mateixes (quan no dirigides entre bastidors pels partits o grups de pressió), per la qual cosa no arriben a l’home i la dona del carrer, aquest i aquesta que, mancats de reflexió i assossec, a cavall d’un populisme de manual, han votat els dos partits de la dreta extrema i que, encara que no arribi a entronitzar Feijoo, hi són i hi seran. Si afegim els abstencionistes, el repte està servit.

Ignacio Morgado ens diu (Emociones e inteligencia emocional. Barcelona, Ariel. 2010. Pàg. 13) Un plantejament racional pot acabar amb un determinat sentiment encara que és improbable que se’n surti si no aconsegueix crear un altre sentiment més fort i incompatible amb el que es vol eliminar. La dreta populista ha generat un sentiment de falsa llibertat, que ha de ser rebatut per una veritable solidaritat, que la raó ens brinda però que només el sentiment popular podrà instaurar.

Per la seva banda, Daniel Innerarity (Política para perplejos. Barcelona, Galàxia Gutemberg, 2018. Pàgina 51) aporta: Les guerres, l’economia, la societat són cada cop més assumptes primordialment emocionals, espais sentimentals on es desplega l’ansietat, la ira o la confiança. Aquests estats d’ànim, menys enquadrats que mai en entramats institucionals estables o tradicions poderoses, són ara, al meu entendre, fonts de conflicte i vectors de construcció social. Deixarem que sigui la dreta extrema la que construeixi aquests estats d’ànim? On ens portaran els seus vectors?

No n’hi ha prou de tenir raó, cal popularitzar-la emotivament. Crear una onada d’opinió com va succeir a la generació del 98 o posteriorment amb la II República. Potser ara tindrem la sort que el context internacional eviti que, una vegada més, el vulguin frenar a trets.

Obrim una reflexió emotiva, àmplia, popular, sobre el país que podem ser en el futur? Jo m’hi apunto, fins i tot abans que acabin els responsos pel finat, aquell demòcrata de tota la vida anomenat Pascual.

Article publicat a InfoLibre/Plaza Pública, el 10.9.2023