fins quan?

Ara fa cinquanta anys, del 1966 al 1976, hi hagué a la Xina una revolució cultural, un dels trets característics de la qual va ser confinar a llocs rurals els estudiants universitaris i altres persones susceptibles de desenvolupar un esperit crític envers les directrius del Gran Timoner.

Ho comentava amb una parella xinesa que ho van patir, amics de fa temps. Originaris de la província de Sichuan, foren destinats a una zona minera al peu del Tibet, curiosament, una trajectòria paral·lela a la descrita a la deliciosa novel·la de Dai Sijie “Balzac i la petita costurera xinesa”, també portada al cinema. Em va sorprendre que no ho critiquessin agrament. Ho recordaven com qui, a casa nostra i amb certa edat, ho fa amb els records de la “mili”. Només un retret era constant: El Gran Timoner havia dictat les normes, però en elles no havia previst com es determinava la fi d’aquest confinament. Així que en molts casos es va eternitzar, aleshores sí, amb gran patiment i pèrdua d’oportunitats vitals.

Pensava això en veure com des de fa més d’un any, com si fos una missa diària, una sèrie de fidels tallen la Meridiana cada vespre. Cada dia, plogui o faci sol, des de fa 450 dies. Fins quan?

La mateixa pregunta, feta arran d’una manifestació al camp del Barça, o en un tall de l’AP7. I la resposta sempre idèntica: Fins quan ens diguin; el que manin. El subjecte del verb, sempre difós.

No sé si tanta energia, tant temps, tanta il·lusió esmerçada en anar amunt i avall (i per tant sense avançar) podria ser més útil en altres àmbits; no sé si en un primer moment tenien sentit aquests gestos simbòlics, però sorgeix de nou la pregunta: Fins quan?

Qui decideix el grau adient d’empitjorament de l’economia i la convivència?, quan veurà que ja n’hi ha prou de degradació? Perquè només ell, que és seguit religiosament per una sèrie de creients dignes d’admiració i als que cito amb tot el respecte encara que no comparteixo la seva ceguesa, és qui es pot manifestar donant per acabada la funció.

I com se’n van sortir els meus amics? Doncs per influència del pare d’ella, que va aconseguir que se la considerés imprescindible en un lloc de la indústria farmacèutica que dirigia. Relacions clientelars, tan arrelades a casa nostra, i vigents també a la Xina. Potser aquí hi ha el desllorigador: És possible que s’acabin els ritus, els gestos (i per tant es podrà dedicar l’energia a recuperar el país, que falta fa) quan els instigadors d’aquesta litúrgia absorbent aconsegueixin una canongia a una diputació, o un Consell comarcal (o al Parlament Europeu, ja posats).  Possiblement arribem aquí, però caldrà que ens ho facin saber. Si no, d’aquí a deu anys, la Meridiana encara seguirà tallada cada vespre.

Article publicat a CLUB CÒRTUM – ÀTOMS, el 2.6.2021. VERSIÓ EN CASTELLÀ

No Comments

Post A Comment

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.