ESTRATÈGIES DE MANIPULACIÓ

Noam Chomsky ha detectat les 10 estratègies de manipulació mediàtica. Potser ja les coneixeu, però per si un cas, no vull deixar passar l’ocasió de passar-les.

1-L’estratègia de la distracció

L’element primordial del control social és l’estratègia de distracció que consisteix a desviar l’atenció del públic dels importants problemes i canvis que decideixen les elits polítiques i econòmiques, mitjançant la tècnica del diluvi o inundació de distraccions contínues i d’informació insignificant.

L’estratègia de distracció també és essencial per evitar que el públic s’interessi pels coneixements essencials, en l’àmbit de la ciència, l’economia, la psicologia, la neurobiologia i la cibernètica. Mantenir l’atenció del públic desviada dels problemes socials reals, empresonats per qüestions sense importància real.

Mantenir el públic ocupat, ocupat, ocupat, sense temps per pensar, de tornada a la granja com altres animals (citat al text “Armes silencioses per a guerres tranquil·les”).

2- Crear problemes i després oferir solucions.

Aquest mètode també s’anomena “problema-reacció-solució”. Es crea un problema, una “situació” que provoca una certa reacció de la ciutadania, amb l’objectiu que sigui l’instigador de les mesures que voleu acceptar. Per exemple: deixar que la violència urbana s’estengui o s’escali, o organitzar atacs cruents, amb l’objectiu que el públic sigui qui exigeix ​​lleis i polítiques de seguretat a costa de la llibertat. O també: crear una crisi econòmica per fer que la degradació dels drets socials i el desmantellament dels serveis públics siguin acceptats com un mal necessari.

3- L’estratègia de la gradació.

Per obtenir una mesura inacceptable, només cal aplicar-la gradualment, amb comptagotes, durant anys consecutius. D’aquesta manera es van imposar unes condicions socioeconòmiques radicalment noves (neoliberalisme) durant les dècades dels anys vuitanta i noranta: estat mínim, privatització, precarietat, flexibilitat, atur massiu, salaris que ja no garantien ingressos dignes, tants canvis que haurien provocat una revolució si s’haguessin aplicat alhora.

4- L’estratègia de diferir.

Una altra manera d’acceptar una decisió impopular és presentar-la com a “dolorosa i necessària”, aconseguint l’acceptació pública, momentàniament, per a la seva futura aplicació. És més fàcil acceptar un sacrifici futur que un de immediat. En primer lloc, perquè l’esforç no és el que cal d’immediat. En segon lloc, perquè el públic, la massa, sempre té la tendència a esperar ingènuament que ” demà tot serà millor” i així es podrà evitar el sacrifici requerit. Això dóna al públic més temps per acostumar-se a la idea del canvi i acceptar-lo amb resignació quan arribi el moment.

5- Adreçar-se al públic com a nens.

La majoria de la publicitat dirigida al gran públic utilitza discursos, arguments, personatges i una entonació particularment infantil, moltes vegades propera a la debilitat, com si l’espectador fos una criatura de pocs anys o un deficient mental. Com més intentes enganyar l’espectador, més tendeixes a utilitzar un to infantil. Per què? “Si algú es dirigeix ​​a una persona com si tingués 12 anys o menys, aleshores, en funció de la suggestió, tindrà, amb una certa probabilitat, una resposta o reacció fins i tot no crítica com la d’una persona de 12 anys o menys” (Vegeu” Armes silencioses per a guerres pacífiques “).

6- Utilitzar molt més l’aspecte emocional que la reflexió.

L’explotació de l’emoció és una tècnica clàssica per provocar un curtcircuit en una anàlisi racional i, en definitiva, en el sentit crític de l’individu. A més, l’ús del registre emocional permet obrir la porta a l’inconscient per implantar o injectar idees, desitjos, pors i pors, compulsions o induir conductes.

7- Mantenir el públic en la ignorància i la mediocritat.

Feu que el públic no pugui entendre les tecnologies i mètodes utilitzats per al seu control i esclavització.

La qualitat de l’educació donada a les classes socials més baixes ha de ser el més pobra i mediocre possible, de manera que la distància d’ignorància que planeja entre les classes baixes i altes sigui i sigui impossible de cobrir per les classes baixes“.

8- Animar el públic a complaure’s amb la mediocritat.

Fer creure al públic que està de moda ser estúpid, vulgar i ignorant …

9- Reforçar la culpa pròpia.

Fer creure a l’individu que ell sol és el culpable de la seva desgràcia per la seva insuficient intel·ligència, les seves habilitats o els seus esforços. Així, en lloc de rebel·lar-se contra el sistema econòmic, l’individu es devalua a si mateix i es culpa a si mateix, cosa que al seu torn crea un estat depressiu, un dels efectes del qual és la inhibició de la seva acció. I sense acció no hi ha revolució!

10- Coneixent els individus millor que ells mateixos.

En els darrers 50 anys, els ràpids avenços científics han generat una bretxa creixent entre el coneixement del públic i el que utilitzen els que pertanyen a les elits dirigents. Gràcies a la biologia, la neurobiologia i la psicologia aplicada, el “sistema” ha gaudit d’un coneixement avançat de l’ésser humà, tant en la seva forma física com mental. El sistema ha aconseguit conèixer l’individu comú millor del que ell mateix es coneix. Això vol dir que, en la majoria dels casos, el sistema exerceix un major control i un gran poder sobre els individus, més gran que el que l’individu exerceix sobre si mateix.

No Comments

Sorry, the comment form is closed at this time.