Fa més por, i més mal, un virus invisible que un llop amb el pèl eriçat. El primer no el veiem, va penetrant, i sovint causa danys que, un cop algú se n’adona, ja han envaït tot el cos. Pensava això llegint els dos magnífics articles de Fidel Masreal a El Periódico del dilluns 20 de febrer. El primer, una entrevista a Artur Mas, el segon amb el títol “Què s’ha fet 20 anys després del pla de Mas contra la corrupció?”, completat amb el comentari quotidià de J.G. Albalat sobre el judici a Borràs,
Ja a la primera pregunta, l’expresident ens posa en alerta: “hi ha gent que creu que ens vam extralimitar en exigència i control”. Vaja! La culpa no són dels estrips, sinó de filar massa prim! Pel exmandatari, sembla clar que el que es busca és que no es vegi, no que no hi sigui. Un exemple: és evident que la causa de la presidenta suspesa de la càmera no hagués sortit a la llum amb una exigència i un control més laxos.
I no és un estirabot. Plana sobre moltes de les causes pendents, aquí i a tot l’Estat, on es mira de distingir entre l’enriquiment propi i el desviament de fons per a objectius no fixats. I això amb l’ajuda d’un legislador que ho rebla (Llei orgànica 14/2022 del 22.12.2022, punts VI i VII), fent la distinció entre el mal ús dels diners públics si van a la butxaca d’una persona, o bé aquesta els malbarata per altres objectius.
I quins poden ser aquests altres objectius? Aquí, crec, rau la clau: habitualment, en l’afavoriment de gent propera, o sigui clientelisme pur i dur. A vegades no, és pura potineria, desídia o poca traça, que d’alguna manera hauria també d’estar penada, encara que aleshores no s’hi cabria als jutjats, atès que l’accés a molts càrrecs gestors es deu més a pertànyer al cercle adient i que a la capacitat de fer-ho bé.
Com el virus esmentat, el clientelisme impregna tots els teixits del cos social, el que el fa molt difícil, sinó impossible, d’erradicar. Recordo un empresari que em deia fa anys: Altra vegada eleccions? A veure quan em costarà aquesta vegada. No pagava a canvi de cap favor concret, però, mai se sap; millor que manin els que, en un moment determinat me’l podran fer. Quan Masreal li pregunta sobre el problema de les ajudes de les empreses a partits, Mas respon: “s’ha de demostrar que és a canvi d’alguna cosa”. Així doncs, si Borràs esmicolava els contractes per afavorir un amic, però no s’embutxacava res a canvi no feia mal fet? O bé, en un altre cas vigent: quan el Barça untava Negreira, no era possiblement per un partit o una falta de més o de menys; era per “un si de cas”, per un “mai se sap”.
Aquí rau el gran problema que Slavoj Zizek anomena el neofeudalisme[i]. Aquest concepte no és nou, ja va ser desenvolupat per Furio Colombo fa cinquanta anys[ii], encara que ho aplicava principalment a la dependència de la ciutadania d’uns eixos de força indefugibles, que a la cúpula hi tenia les indústries tecnològiques, nuclears i militars. Però aquest vèrtex superior (què més voldrien els nostres malbaratadors pertànyer-hi!) va baixant, escampant-se, penetrant en el nostre dia a dia, imperceptiblement i irrevocable, fins a convertir-se en una forma de gestionar.
Ho veiem fins i tot en el llenguatge diari: aquest polític és del cercle d’aquell, l’altre no és ben vist pels propers a aquell altre. L’etiqueta, o el llaç, fan la cosa. És un teixit lleu, trencadís (com es va veure en la defenestració de Casado a Madrid, o el fet de mirar cap a una altra banda quan la senyora Borràs és dalt de l’escala dels jutjats), com també passava en els feus medievals. Però el que sí es pot constatar és que es promou la idea que cal ser d’un cercle o d’un altre per arribar a ser candidat a un hipotètic “favor”, sigui aquest monetari, un càrrec en un consell comarcal, una llicència d’obres o simplement una trucada perquè es comenti un llibre a la televisió.
Mirat de lluny, no sembla tan terrible. Pensem que no tots els esclaus vivien malament. El que calia era dependre del senyor (poques vegades la senyora, per cert) encertat. Fins i tot els lliures trobadors (o els arquitectes, o els pintors) que anaven d’aquí per allà, tard o d’hora havien d’arrecerar-se a l’ombra d’algun prohom. En aquella època el tribut era el delme, com avui ho és el vot pel ciutadà o l’ajuda a una fundació per a l’empresari.
Si pensem en la simplicitat de l’Edat Mitjana i ho extrapolem a la complicació actual, la cosa encara es fa més evident. La geopolítica, els algoritmes, les lleis i les seves múltiples i esbiaixades interpretacions, allunyen el ciutadà corrent del control del seu esdevenir. Així que, promogut políticament i ajudada per un cert cansament mediàtic, la gent pensa que: bé, que vagin fent, en el fons jo vaig tirant; tampoc hi ha tanta diferència: els busos passen més o menys a l’hora (evito parlar de Rodalies), cobro el sou regularment (qui ho fa) i un dia tindré una pensió, així que pel fet que qui ho gestiona esmicoli contractes, tingui “deixes” o menystingui els controls i la transparència, tampoc n’hi ha per tant. Queda fora del raonament la reflexió sobre les bases on s’assentarà el futur, atès que els serveis públics, el nivell salarial, les pensions i tantes altres coses s’aniran conformant per l’acció d’uns o altres, amb resultats ben diferents, que la gent s’entesta a no veure. Aixequem el futur sobre pilons corcats.
Sí, tens raó, lector: hi ha moltes queixes, manifestacions, molta gent conscient. I responc que sí, que molts s’adonen del joc, però molts, molts altres, molts més, no! O no és aquest l’objectiu de la degradació de la imatge de les institucions que persegueix la dreta. Quan en unes eleccions (Catalunya al Parlament, 2021[iii]) hi ha vora un 47% d’abstenció, vol dir que a la meitat de la població li importa un rave els afers públics i qui els gestiona, primera premissa perquè aquest faci el que vulgui. És per això pel que calen els controls que facin la feina de neteja que els ciutadans, a les urnes, no fan.
Al diari que esmento al principi sortia també un sondeig, segons el qual el 80% de les respostes indiquen que perceben que a Catalunya hi ha bastant o molta corrupció, davant el 20% que en veu poca o cap. No sols això, un 51% considera que ha augmentat i només un 8% que ha disminuït. No, senyor Mas, la solució no passa per no parlar-ne o no controlar-ho ben de prop; exigeix apartar de la gestió a tots aquells que hi hagin ficat cullerada, sigui en benefici propi o d’algú altre, i si no ho fan les urnes, que per ara no ho han fet, ho ha de fer, malauradament, la justícia, peti qui peti. Malament, quan són els principals gestors dels afers públics els que demanen eixamplar la màniga. Com diu Horaci: “D’aquesta font ha derivat el flagell que s’ha estès per la pàtria i el poble”[iv].
[i] La Vanguardia, 23.2.2023. Pàgina 37.
[ii] ECO U., COLOMBO, F., ALBERONI, F., SACCO, G. La nueva Edad Media. Madrid, Alianza Editorial, 2010. Pàg. 39 (primera edició el 1974)
[iii] https://www.ccma.cat/324/eleccions-parlament-2021/
[iv] HORACI, Odes., 3, 6, 19. Hoc fonte derivata clades in patriam populumque fluxit.