Molt agradable i interessant xerrada a Alforja amb un parlamentari (PSC – Ferran Pedret) i un ex-parlamentari (Comuns – Lluís Rabell), introduïts per la Diana Salvadó, sobre “POPULISMES, EXTREMA DRETA I EUROPA”. Es una llàstima que l’opinió d’aquestes persones ben informades, correctes i didàctiques, no hagi atret més persones. El tema ho valia: Els populismes són una amenaça arreu del món i cap racó s’escapa de les astúcies d’uns que, assedegats de vots, toquen la fibra més sensible per aconseguir adhesions acrítiques.
Va sortir el tema de la crisi de les classes mitjanes, com un dels orígens del problema. Em vaig permetre intervenir, per comentar el meu punt de vista: Avui en dia no hi ha consciència de classe segons els conceptes tradicionals. L’obrer, l’assalariat (cada cop amb menys estabilitat), sovint no coneix l’altra vessant, on es generen les desigualtats que sofreix. El poder econòmic, avui, és anònim, invisible; com a molt coneixem els intermediaris, el que abans es deien esbirros. I quina consciència de “classe” poden tenir els autònoms que treballen més hores que les que hi ha al rellotge, o els que tenen contractes precaris i temporals, treballant en petites empreses a qui un subcontractador ha subcontractat, i sempre amb un peu al carrer.
La meva teoria és que el punt de confluència no és només el contracte laboral i l’eventual explotació que suposa (que també), sinó el cúmul de retallades en els àmbits del benestar social. Potser és aquí on sorgeix la crisi dels sindicats. La vídua amb pensió precària a qui fan esperar un parell d’anys per operar-la, la parella que no troben escola pública pels fills, els dependents que no cobren el que se’ls ha promès… no tenen consciència de classe (o almenys de la mateixa classe), i encara no s’ha generat la consciència de “damnificats”.
La veritable lluita avui és entre «damnificadors (llegeixis retalladors i qui s’en beneficia) i damnificats.
Mireu la fotografia apareguda a El País del dia 24.2.2019 (Lluís Gené. AFP). Al voltant de les grans fortunes que genera el negoci digital, uns operaris de muntatge (molt possiblement subcontractats i temporals, i amb sou en funció de les hores), es creuen amb els primers participants en el Mobile World Congress (molt possiblement també amb un sou mileurista en pràctiques o becaris quasi gratuïts). No es miren, no comparteixen res, cap consciència de pertànyer a una mateixa classe mínimament homogènia.
Potser, si algun dia uns i altres es troben a la cua de l’INEM, o d’un CAP on el metge els dedicarà com a molt cinc minuts, o a la recerca d’escola o de residència pel seu avi, vegin que tenen alguna cosa en comú.
Les reivindicacions són el punt de trobada. Només aplegant-nos al voltant d’elles aconseguirem la suficient força per revertir les reculades que no s’aturen.
A qui vulgui analitzar més el tema, el convido a visitar el meu blog: https://www.reivindica.com/principal-reivindicaciones/ o llegir el meu llibre CONFLUYENDO -¿De qué hablamos cuando hablamos de confluencia?, que es pot baixar gratuïtament a: https://www.reivindica.com/confluyendo/